El projecte “A tu què t’importa?” (ATQTI) és un viatge per tot el país. Comarca a comarca ens acostem a realitats que a vegades queden ocultes, coneixem persones amb vides interessants, ens fem ressò de les històries que no sempre ixen en primera pàgina. També és una manera d’aprofundir en les preocupacions que són comunes a la ciutadania visca on visca i tinga l’edat que tinga. Tot això, perquè portem al límit la nostra frase preferida: #EstemOnTu.

Escoltar els accents i els relats de la gent per contar-los de totes les maneres que sabem i en totes les finestres que tenim obertes. Mostrar la diversitat de paisatges, de sons, de textures que trobem a la Comunitat Valenciana.

ATQTI és també la primera experiència de periodisme mòbil (MOJO) que fem en À Punt Mèdia. Avancem amb el temps i amb la tecnologia. El MOJO ens permet immediatesa i flexibilitat a l’hora de contar històries a través de noves narratives i al servei de les noves maneres d’accedir als continguts audiovisuals. Equips flexibles i funcionals, per a professionals amb noves habilitats.

Tres equips de la redacció d’À Punt Mèdia xafen el territori per a elaborar els reportatges audiovisuals que trobaràs en aquesta pàgina del web, però també en Twitter, Facebook o Instagram. “A tu què t’importa?” és un projecte transmèdia.

l’Alacantí — l’Alcalatén — l’Alcoià — l’Alt Maestrat — l’Alt Millars — l’Alt Palància — l’Alt Vinalopó — el Baix Maestrat — el Baix Segura — el Baix Vinalopó — el Camp de Morvedre — el Camp de Túria — la Canal de Navarrés — el Comtat — la Costera — la Foia de Bunyol — l’Horta — la Marina Alta — la Marina Baixa — la Plana Alta — la Plana Baixa — la Plana d’Utiel-Requena — els Ports — el Racó d’Ademús — la Ribera Alta — la Ribera Baixa — la Safor — els Serrans — València — la Vall de Cofrents-Aiora — la Vall d’Albaida — el Vinalopó Mitjà

Aquesta comarca la conformen 27 municipis, la majoria agrícoles eminentment, tot i que, en els últims temps, el camp es despobla en favor de les ciutats. Posar en valor el món rural s’ha convertit en l’objectiu de diferents associacions i col·lectius. Al Baix Segura, un bon exemple és el municipi d’Oriola, que té 23 pedanies, algunes tan peculiars com Barba-roja, l’única en què es continua parlant valencià.

Recepta: Amanida de carxofa crua

El Baix Segura és el bressol d’una de les joies de l’horta: la carxofa. Des del restaurant El Buey, a Almoradí, el cuiner Moisés Martínez ens porta una recepta d’amanida amb carxofes fresques crues, ventresca de tonyina i salsa d’all negre.

Borriolenca, picual, arbequina, farga... Això no passa en cap racó del món. Ens ho ha explicat Miguel Abad, un tècnic oleícola que ens ajudarà a diferenciar els sucs de l’oliva. Moltes d’estes creixen a l’Alt Palància, la comarca que visitem on hem estat a un museu 5.0, on està prohibit NO TOCAR. Perfecte per als menors, i parlant de “menors”, a Sogorb pugem al iaio bus on no viatja ningú que no haja complit els 65. Uns quants anys més, 382, en té un arbre que presideix la plaça del poble de Navaixes.

L'oli valencià, per a tots els gustos

Miguel Abad, tècnic oleícola, ens parla de la varietat i qualitat dels olis valencians. A Castelló hi ha una gran quantitat d’olis diferents, alguns molt locals, cosa que ens dona un avantatge competitiu si ho sabem treballar.

A la comarca de la Safor, la població estrangera representa prop del 15%, una xifra superior a la mitjana valenciana, que en el cas de Gandia puja fins al 19%.

Julio Maloa, vocalista del grup gandià La Raíz, ens conta la seua experiència des que va arribar de Moçambic. Gràcies a la música ha pogut conéixer molta gent dalt i baix dels escenaris, i també tindre una nova vida ací. Ara, participa en una campanya municipal de sensibilització contra el racisme.

A Gandia, l’Ajuntament fomenta polítiques d’integració i treballa amb les persones migrants a través de l’oficina del Servei Pangea. Ací, les treballadores socials els ajuden amb els tràmits administratius, fan tallers d’alfabetització o de preparació per als exàmens de nacionalitat espanyola i, a més, promouen activitats d’intercanvi cultural.

#DIUEN és la campanya de comunicació de Gandia que pretén desmuntar missatges racistes i xenòfobs, com “ens roben la faena” o “viuen de subvencions”, i ho fa a través del paral·lelisme amb rumorologia històrica de la ciutat. Es diu que la Delicada de Gandia va morir perquè li va caure un pètal de gesmil al cap, però la realitat és ben diferent: el pètal formava part de la decoració de la Col·legiata, i era un cudol de pedra.

La Mancomunitat de Municipis la Costera-Canal gestiona els recursos de 20 localitats i més de 64.000 persones. Per als municipis més grans, com Xàtiva, formar part d’una mancomunitat és una qüestió de solidaritat però per a Rotglà i Corberà, Vallada i Montesa, entre d’altres, és l’única possibilitat d’accedir a serveis que queden lluny dels pressupostos municipals.

La llei de mancomunitats de la Comunitat Valenciana, aprovada a final de 2018, permet a aquestes entitats supramunicipals adquirir més competències. Ara, les actuals mancomunitats disposen d’un any per a valorar si volen convertir-se en mancomunitats d’àmbit comarcal. Diputacions o mancomunitats? L’estructura del territori valencià, a debat. Els models europeus aposten per estructures regionals per als assumptes més generals i altres entramats associatius locals per les qüestions de proximitat.

Saps quines són les comarques centrals de la Comunitat Valenciana?

És una estructura associativa que va més enllà de les mancomunitats i lluita pels interessos d’un milió de ciutadans que viuen en 8 comarques al sud de València i al nord d’Alacant.

Lluny dels nuclis administratius, al 1999 els alcaldes de les localitats més importants de la Costera, la Marina, la Safor, la Vall d’Albaida, la Foia de Bunyol, el Comtat i l’Alcoià van constituir el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes i van acordar un pla de promoció socioeconòmica i d’ordenació territorial de la zona. Aquesta entitat destaca les característiques d’una part de la Comunitat Valenciana que uneixen turisme, comerç i agricultura, al mateix temps que reinvidica una millora en les comunicacions.

Amb una intenció didàctica i de conservació es va construir fa anys el Museu de la Valltorta, unes instal·lacions que cada vegada visita més gent. És el cas d’una família d’Alacant, que es dedica a fer turisme d’art rupestre i que hem acompanyat a la cova dels Cavalls. La mina de ferro de Culla és altre dels atractius turístics destacables. Són localitats que hem xafat per preguntar-li a turistes i residents sobre les seues preocupacions i els temes que realment els importen.

Tírig, una localitat amb escenaris declarats patrimoni de la Humanitat

Fa 7.000 anys, els primers pobladors de la Terra van triar abrics i coves per viure a esta zona. Actualment només hi viuen vora 500 persones. Una zona rica en cultura, però despoblada. Per què triaren estos llocs per a viure, què representen les pintures rupestres i com s’entén ara este art són les preguntes que ens contesta la directora del Museu de la Valltorta. L’art rupestre llevantí, caracteritzat per la representació de la figura humana, té en estes parets un dels màxims exponents i amb ella ho descobrim.

La capital, Alacant, s’ha convertit en un imant per a ‘start-ups’ i empreses tecnològiques de tot el món. Però aquest no és un procés nou ni sobtat. Fa anys que Alacant funciona com a bressol d’empreses especialitzades en posicionament SEO i negocis en Internet, i és ara quan comença a evidenciar-se un canvi important en el seu model productiu gràcies al projecte del Districte Digital, impulsat per la Generalitat. Alifòrnia, com li diuen molts professionals del sector, és sinònim d’una nova economia que va més allà del turisme.

Com hem vist, empreses tecnològiques de tot el món han començat a instal·lar-se a Alacant. Volem analitzar perquè la ciutat i el seu entorn resulten tan atractius per a aquesta classe d’empreses, així com per a start-ups d’avantguarda. Hi ha raons econòmiques, fiscals, climatològiques i logístiques. En definitiva, una bona llista d’aspectes relacionats amb la rendibilitat d’aquestes empreses i la qualitat de vida dels seus treballadors.

Però, ara per ara, 70 companyies ja han sol·licitat instal·lar-s’hi i generaran 3.000 llocs de treball en cinc anys.

Amb més de 30.000 hectàrees de massa forestal, la Canal de Navarrés és una de les comarques més verdes del País Valencià. Fem un recorregut pels boscos mediterranis de la Serra d’Énguera i parlem amb els veïns que han viscut tota la vida acompanyats d’aquest mantell verd de pinars, carrasques i coscolles.

L’abandó de cultius per la despoblació de les comarques de l’interior ha propiciat que els boscos engulen hectàrees i més hectàrees de camps oblidats pels propietaris. La falta de neteja i de manteniment de les serres facilita el camí al foc en cas d’incendis.

Però, què es considera terreny forestal? Segons la Llei forestal de la Comunitat Valenciana i Patfor, són terrenys forestals totes les superfícies cobertes d’espècies forestals arbòries, arbustives, de matoll o herbàcies, d’origen natural o procedents de sembra o plantació que puguen complir funcions ecològiques, de protecció, de producció, de paisatge o recreatives.

De qui són els boscos?

A la Canal de Navarrés més de la meitat de la serra és de titularitat pública i està a disposició dels veïns, tot just al contrari del que és habitual al territori valencià. A la Comunitat Valenciana, més del 50% de la massa forestal és de propietat particular, menys del 40% és de les administracions públiques, i només una xicoteta part dels boscos són lliures.

Les carrasques bessones

Són dues carrasques, amb un tronc que fa un metre de diàmetre i d’11 metres d’altura cadascuna d’elles, que estan aïllades a l’esplanada de la base aèria d’Énguera. Durant dècades han crescut juntes, repartint-se, a parts iguals, la llum directa del sol i això és, segons els experts, el que les ha fetes diferents a la resta de carrasques de la zona. Els dos arbres presenten una distribució de les branques superiors completament simètrica, són bessones.

Una comarca que compagina l’agricultura i la indústria tèxtil com a forma de vida, i que busca ara noves oportunitats de negoci en el turisme rural. Als atractius que sempre ens han oferit localitats com Bocairent o Ontinyent, s’afegix ara Carrícola. Un poble de poc més de 90 habitats que ha apostat per un model ecològic i sostenible com a forma de vida, i que atrau milers de visitants cada any.

A la Vall d’Albaida, també trobem els primers col·legis que van apostar per l’escola en valencià, i que també van ser pioners en la implantació del model plurilingüe. N’hem visitat un a Ontinyent, el CEIP Bonavista, on els xiquets i xiquetes estudien de manera immersiva en valencià, castellà i anglés.

A Carrícola, l’art es fusiona amb la natura.

El 2010 va nàixer el projecte Biodivers, que va aportar un nou atractiu a este xicotet poble de la Vall d’Albaida. En poc de temps Carrícola es va omplir d’obres d’art. Diferents artistes i creatius de tot l’estat espanyol van exposar de forma altruista les seues creacions en forma de 67 intervencions.

Passejar per Carrícola és com visitar un museu a l’aire lliure. Pràcticament en cada racó hi ha alguna escultura, una pintura, o una intervenció... Autèntiques obres d’art, respectuoses amb el medi ambient, que atrauen milers de turistes, sobretot quan arriba el bon oratge. L’Ajuntament ha elaborat diferents rutes per a visitar-les totes.

La preocupació per la inserció laboral dels joves és comuna a tot el territori. Hem volgut saber quines polítiques es duen a terme. I hem triat Castelló per a analitzar-les.

Una ciutat de la qual s’ha fet un diagnòstic en què han participat, per primera vegada, la Universitat Jaume I i totes les administracions. Han estudiat 300 indicadors i, com a resultat, han identificat l’agricultura, la indústria ceràmica i el turisme com els grans generadors d’ocupació. Ja en tenim la foto. Ara volem saber quines són les oportunitats que permeten dissenyar una estratègia territorial per a aquells que necessiten treballar. Visitem un taller de soldadura i construcció i, durant un dia, acompanyem Albert, que és un enginyer informàtic amb altres capacitats que treballa amb un contracte subvencionat a l’Ajuntament de Castelló.

Espaitec, Parc Científic, Tecnològic i Empresarial

Dins de la Universitat Jaume I de Castelló està l’Espaitec, el parc científic i tecnològic que agrupa desenes d’empreses. És el lloc on es generen idees i moltes d’elles acaben prenent forma d’empresa. La majoria dels que allí s’instal·len són emprenedors amb idees de negoci de base tecnològica. En l’Espaitec troben un lloc on instal·lar-se, un fòrum d’intercanvi d’experiències entre els que allí treballen i molts altres serveis. Com per exemple SECOT; voluntaris sèniors que posen la seua experiència com a empresaris i directius a disposició dels que volen iniciar-se en el món mercantil. El ‘coworking’ d’antics alumnes, que aprofiten l’ESPAITEC com a lloc de treball efímer, també té molta rellevancia. Per pocs diners poden disposar de taula, oficina compartida, internet i serveis comuns, tan inspiradors com el Innobar, amb B de Bar. És a dir, un punt de trobada per a barrejar amics, oci, creativitat i companyonia.

Tot este conglomerat d’idees i pràctiques és l’ESPAITEC.

La ciutat d’Elx, capital del Baix Vinalopó, es troba immersa en un procés de transformació profunda del seu model de ciutat. Aspira a ser un municipi verd i innovador, a augmentar la qualitat de vida dels residents i la prosperitat urbana. Per això, l’ajuntament ha dissenyat una estratègia a llarg termini, que culmina amb la candidatura d’Elx com a Ciutat Verda 2030. En el reportatge següent ens interessem pels objectius polítics i estratègics del projecte. També volem conéixer la implicació de la ciutadania en un projecte que es desenvoluparà durant la pròxima dècada i que suposarà una transformació profunda del municipi.

El Museu de Puçol

El Museu Escolar de Puçol és el tercer àmbit reconegut per la Unesco com a patrimoni de la humanitat d’Elx. Es tracta d’un projecte educatiu que des de fa més de quatre dècades s’ocupa de recuperar i mantindre la cultura tradicional de la ciutat i les seues 33 pedanies.

El museu actua com a testimoni del pas del temps a través de la forma de vida de les diferents generacions que han viscut al terme municipal i en custòdia el llegat.

Quins tresors descobrirem al Museu de Puçol?

Visitar este museu ens permet conéixer com s’ha viscut a Elx des de fa generacions: les formes de subsistència, les tradicions o el tarannà.

Hi ha seccions dedicades a la vida domèstica i familiar, la indústria, l’agricultura, els oficis perduts o el comerç. En aquest últim cas, s’han reproduït antigues botigues il·licitanes de manera molt fidel, gràcies a les generoses donacions dels propietaris.

També coneixerem com era l’escola d’una altra època, com ocupaven els veïns d’Elx el temps, quina era la seua mirada cap a la infantesa o com s’organitzava la societat.

En el vídeo següent fem cinc cèntims de tot aquest contingut, però us recomanem que visiteu el Museu de Puçol a la mínima oportunitat que tingueu, perquè és una experiència que paga la pena.  

Quin és el futur de l’Horta?

Es tracta d’una imatge icònica, una gran extensió de camps i cultius que donen identitat a l’Horta de València, on sorprén el contrast amb la rajola, fruit de l’expansió urbanística de pobles i ciutats, que ha fet perdre més de la meitat de la superfície original.

Els pobles de l’Horta Nord, com Almàssera, Alboraia o Meliana, es mantenen arrelats a la terra, i les noves generacions de llauradors busquen nous models que els permeten viure del camp.

Coneixerem el projecte agroecològic Vorasenda, que va més enllà de la producció i distribució en l’àmbit local, ja que també vol conscienciar la societat de la necessitat d’un model de desenvolupament més sostenible.

I parlem amb el col·lectiu Per l’Horta sobre la llei per a protegir l’Horta de València, aprovada el febrer de 2018, que estableix la protecció de la terra enfront de l’urbanisme, i també la creació d’un consell i un pla de desenvolupament agrari per a defensar els interessos dels llauradors.

Una vida dedicada a la terra

I entre carxofes, a l’horta d’Almàssera, ens trobem amb una dona que coneix esta terra com ningú. Treballa al camp des de ben menuda... Primer ajudant els seus pares, després compartint la feina amb el seu marit, i ara, amb el seu fill. Amparo s’alça cada dia i es dirigeix a l’horta amb un somriure per arreplegar la collita de tota una vida dedicada a la terra.

Redacció:
Núria Pérez Ves
Verònica March
Maria Bravo
Bea Ponce
Núria Navarro
Fàtima Palmer
Marta Pascual
Marta Galindo
Miguel Angel Reino
Fèlix Tena

Coordinació de format:
Josep Pitarch

Coordinació tècnica:
Pau Peiró

Coordinació de continguts:
Anna Peña
Esperança Camps