El projecte “A tu què t’importa?” (ATQTI) és un viatge per tot el país. Comarca a comarca ens acostem a realitats que a vegades queden ocultes, coneixem persones amb vides interessants, ens fem ressò de les històries que no sempre ixen en primera pàgina. També és una manera d’aprofundir en les preocupacions que són comunes a la ciutadania visca on visca i tinga l’edat que tinga. Tot això, perquè portem al límit la nostra frase preferida: #EstemOnTu.

Escoltar els accents i els relats de la gent per contar-los de totes les maneres que sabem i en totes les finestres que tenim obertes. Mostrar la diversitat de paisatges, de sons, de textures que trobem a la Comunitat Valenciana.

ATQTI és també la primera experiència de periodisme mòbil (MOJO) que fem en À Punt Mèdia. Avancem amb el temps i amb la tecnologia. El MOJO ens permet immediatesa i flexibilitat a l’hora de contar històries a través de noves narratives i al servei de les noves maneres d’accedir als continguts audiovisuals. Equips flexibles i funcionals, per a professionals amb noves habilitats.

Tres equips de la redacció d’À Punt Mèdia xafen el territori per a elaborar els reportatges audiovisuals que trobaràs en aquesta pàgina del web, però també en Twitter, Facebook o Instagram. “A tu què t’importa?” és un projecte transmèdia.

l’Alacantí — l’Alcalatén — l’Alcoià — l’Alt Maestrat — l’Alt Millars — l’Alt Palància — l’Alt Vinalopó — el Baix Maestrat — el Baix Segura — el Baix Vinalopó — el Camp de Morvedre — el Camp de Túria — la Canal de Navarrés — el Comtat — la Costera — la Foia de Bunyol — l’Horta Nord — l’Horta Sud — la Marina Alta — la Marina Baixa — la Plana Alta — la Plana Baixa — la Plana d’Utiel-Requena — els Ports — el Racó d’Ademús — la Ribera Alta — la Ribera Baixa — la Safor — els Serrans — València — la Vall de Cofrents-Aiora — la Vall d’Albaida — el Vinalopó Mitjà

Els polítics fan cas en campanya de les reivindicacions dels votants?

El diumenge 7 d’abril, en prime time televisiu i davant de cinc representants polítics, demanàrem a la nostra audiència que ens fera públics els seus reclams com a ciutadans. Superada la cita electoral, els nostres peticionaris han estat molt pendents de la campanya i el balanç és decebedor.

Josep Maria Besalduch, llaurador de Puçol, ens detallava els seus malsons per la desastrosa temporada citrícola. Els investigadors Jesús Martínez i Rafael Sánchez també posaren de manifest la precarització de la ciència. I en el camp de l’educació, els integrants de l’associació Avast sol·licitaven a l’administració una atenció personalitzada per a les xiquetes i els xiquets d’altes capacitats.

Cap d’ells ha vist, ni ha llegit, ni ha escoltat les seues reclamacions en els discursos ni mítings de les diverses candidatures. Cap ressò del seu quadern de queixes que manifesta un possible curtcircuit entre emissió, recepció i missatge.

Aquesta comarca la conformen 27 municipis, la majoria agrícoles eminentment, tot i que, en els últims temps, el camp es despobla en favor de les ciutats. Posar en valor el món rural s’ha convertit en l’objectiu de diferents associacions i col·lectius. Al Baix Segura, un bon exemple és el municipi d’Oriola, que té 23 pedanies, algunes tan peculiars com Barba-roja, l’única en què es continua parlant valencià.

Recepta: Amanida de carxofa crua

El Baix Segura és el bressol d’una de les joies de l’horta: la carxofa. Des del restaurant El Buey, a Almoradí, el cuiner Moisés Martínez ens porta una recepta d’amanida amb carxofes fresques crues, ventresca de tonyina i salsa d’all negre.

Borriolenca, picual, arbequina, farga... Això no passa en cap racó del món. Ens ho ha explicat Miguel Abad, un tècnic oleícola que ens ajudarà a diferenciar els sucs de l’oliva. Moltes d’estes creixen a l’Alt Palància, la comarca que visitem on hem estat a un museu 5.0, on està prohibit NO TOCAR. Perfecte per als menors, i parlant de “menors”, a Sogorb pugem al iaio bus on no viatja ningú que no haja complit els 65. Uns quants anys més, 382, en té un arbre que presideix la plaça del poble de Navaixes.

L'oli valencià, per a tots els gustos

Miguel Abad, tècnic oleícola, ens parla de la varietat i qualitat dels olis valencians. A Castelló hi ha una gran quantitat d’olis diferents, alguns molt locals, cosa que ens dona un avantatge competitiu si ho sabem treballar.

A la comarca de la Safor, la població estrangera representa prop del 15%, una xifra superior a la mitjana valenciana, que en el cas de Gandia puja fins al 19%.

Julio Maloa, vocalista del grup gandià La Raíz, ens conta la seua experiència des que va arribar de Moçambic. Gràcies a la música ha pogut conéixer molta gent dalt i baix dels escenaris, i també tindre una nova vida ací. Ara, participa en una campanya municipal de sensibilització contra el racisme.

A Gandia, l’Ajuntament fomenta polítiques d’integració i treballa amb les persones migrants a través de l’oficina del Servei Pangea. Ací, les treballadores socials els ajuden amb els tràmits administratius, fan tallers d’alfabetització o de preparació per als exàmens de nacionalitat espanyola i, a més, promouen activitats d’intercanvi cultural.

#DIUEN és la campanya de comunicació de Gandia que pretén desmuntar missatges racistes i xenòfobs, com “ens roben la faena” o “viuen de subvencions”, i ho fa a través del paral·lelisme amb rumorologia històrica de la ciutat. Es diu que la Delicada de Gandia va morir perquè li va caure un pètal de gesmil al cap, però la realitat és ben diferent: el pètal formava part de la decoració de la Col·legiata, i era un cudol de pedra.

La Mancomunitat de Municipis la Costera-Canal gestiona els recursos de 20 localitats i més de 64.000 persones. Per als municipis més grans, com Xàtiva, formar part d’una mancomunitat és una qüestió de solidaritat però per a Rotglà i Corberà, Vallada i Montesa, entre d’altres, és l’única possibilitat d’accedir a serveis que queden lluny dels pressupostos municipals.

La llei de mancomunitats de la Comunitat Valenciana, aprovada a final de 2018, permet a aquestes entitats supramunicipals adquirir més competències. Ara, les actuals mancomunitats disposen d’un any per a valorar si volen convertir-se en mancomunitats d’àmbit comarcal. Diputacions o mancomunitats? L’estructura del territori valencià, a debat. Els models europeus aposten per estructures regionals per als assumptes més generals i altres entramats associatius locals per les qüestions de proximitat.

Saps quines són les comarques centrals de la Comunitat Valenciana?

És una estructura associativa que va més enllà de les mancomunitats i lluita pels interessos d’un milió de ciutadans que viuen en 8 comarques al sud de València i al nord d’Alacant.

Lluny dels nuclis administratius, al 1999 els alcaldes de les localitats més importants de la Costera, la Marina, la Safor, la Vall d’Albaida, la Foia de Bunyol, el Comtat i l’Alcoià van constituir el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes i van acordar un pla de promoció socioeconòmica i d’ordenació territorial de la zona. Aquesta entitat destaca les característiques d’una part de la Comunitat Valenciana que uneixen turisme, comerç i agricultura, al mateix temps que reinvidica una millora en les comunicacions.

Amb una intenció didàctica i de conservació es va construir fa anys el Museu de la Valltorta, unes instal·lacions que cada vegada visita més gent. És el cas d’una família d’Alacant, que es dedica a fer turisme d’art rupestre i que hem acompanyat a la cova dels Cavalls. La mina de ferro de Culla és altre dels atractius turístics destacables. Són localitats que hem xafat per preguntar-li a turistes i residents sobre les seues preocupacions i els temes que realment els importen.

Tírig, una localitat amb escenaris declarats patrimoni de la Humanitat

Fa 7.000 anys, els primers pobladors de la Terra van triar abrics i coves per viure a esta zona. Actualment només hi viuen vora 500 persones. Una zona rica en cultura, però despoblada. Per què triaren estos llocs per a viure, què representen les pintures rupestres i com s’entén ara este art són les preguntes que ens contesta la directora del Museu de la Valltorta. L’art rupestre llevantí, caracteritzat per la representació de la figura humana, té en estes parets un dels màxims exponents i amb ella ho descobrim.

La capital, Alacant, s’ha convertit en un imant per a ‘start-ups’ i empreses tecnològiques de tot el món. Però aquest no és un procés nou ni sobtat. Fa anys que Alacant funciona com a bressol d’empreses especialitzades en posicionament SEO i negocis en Internet, i és ara quan comença a evidenciar-se un canvi important en el seu model productiu gràcies al projecte del Districte Digital, impulsat per la Generalitat. Alifòrnia, com li diuen molts professionals del sector, és sinònim d’una nova economia que va més allà del turisme.

Com hem vist, empreses tecnològiques de tot el món han començat a instal·lar-se a Alacant. Volem analitzar perquè la ciutat i el seu entorn resulten tan atractius per a aquesta classe d’empreses, així com per a start-ups d’avantguarda. Hi ha raons econòmiques, fiscals, climatològiques i logístiques. En definitiva, una bona llista d’aspectes relacionats amb la rendibilitat d’aquestes empreses i la qualitat de vida dels seus treballadors.

Però, ara per ara, 70 companyies ja han sol·licitat instal·lar-s’hi i generaran 3.000 llocs de treball en cinc anys.

Amb més de 30.000 hectàrees de massa forestal, la Canal de Navarrés és una de les comarques més verdes del País Valencià. Fem un recorregut pels boscos mediterranis de la Serra d’Énguera i parlem amb els veïns que han viscut tota la vida acompanyats d’aquest mantell verd de pinars, carrasques i coscolles.

L’abandó de cultius per la despoblació de les comarques de l’interior ha propiciat que els boscos engulen hectàrees i més hectàrees de camps oblidats pels propietaris. La falta de neteja i de manteniment de les serres facilita el camí al foc en cas d’incendis.

Però, què es considera terreny forestal? Segons la Llei forestal de la Comunitat Valenciana i Patfor, són terrenys forestals totes les superfícies cobertes d’espècies forestals arbòries, arbustives, de matoll o herbàcies, d’origen natural o procedents de sembra o plantació que puguen complir funcions ecològiques, de protecció, de producció, de paisatge o recreatives.

De qui són els boscos?

A la Canal de Navarrés més de la meitat de la serra és de titularitat pública i està a disposició dels veïns, tot just al contrari del que és habitual al territori valencià. A la Comunitat Valenciana, més del 50% de la massa forestal és de propietat particular, menys del 40% és de les administracions públiques, i només una xicoteta part dels boscos són lliures.

Les carrasques bessones

Són dues carrasques, amb un tronc que fa un metre de diàmetre i d’11 metres d’altura cadascuna d’elles, que estan aïllades a l’esplanada de la base aèria d’Énguera. Durant dècades han crescut juntes, repartint-se, a parts iguals, la llum directa del sol i això és, segons els experts, el que les ha fetes diferents a la resta de carrasques de la zona. Els dos arbres presenten una distribució de les branques superiors completament simètrica, són bessones.

Una comarca que compagina l’agricultura i la indústria tèxtil com a forma de vida, i que busca ara noves oportunitats de negoci en el turisme rural. Als atractius que sempre ens han oferit localitats com Bocairent o Ontinyent, s’afegix ara Carrícola. Un poble de poc més de 90 habitats que ha apostat per un model ecològic i sostenible com a forma de vida, i que atrau milers de visitants cada any.

A la Vall d’Albaida, també trobem els primers col·legis que van apostar per l’escola en valencià, i que també van ser pioners en la implantació del model plurilingüe. N’hem visitat un a Ontinyent, el CEIP Bonavista, on els xiquets i xiquetes estudien de manera immersiva en valencià, castellà i anglés.

A Carrícola, l’art es fusiona amb la natura.

El 2010 va nàixer el projecte Biodivers, que va aportar un nou atractiu a este xicotet poble de la Vall d’Albaida. En poc de temps Carrícola es va omplir d’obres d’art. Diferents artistes i creatius de tot l’estat espanyol van exposar de forma altruista les seues creacions en forma de 67 intervencions.

Passejar per Carrícola és com visitar un museu a l’aire lliure. Pràcticament en cada racó hi ha alguna escultura, una pintura, o una intervenció... Autèntiques obres d’art, respectuoses amb el medi ambient, que atrauen milers de turistes, sobretot quan arriba el bon oratge. L’Ajuntament ha elaborat diferents rutes per a visitar-les totes.

La preocupació per la inserció laboral dels joves és comuna a tot el territori. Hem volgut saber quines polítiques es duen a terme. I hem triat Castelló per a analitzar-les.

Una ciutat de la qual s’ha fet un diagnòstic en què han participat, per primera vegada, la Universitat Jaume I i totes les administracions. Han estudiat 300 indicadors i, com a resultat, han identificat l’agricultura, la indústria ceràmica i el turisme com els grans generadors d’ocupació. Ja en tenim la foto. Ara volem saber quines són les oportunitats que permeten dissenyar una estratègia territorial per a aquells que necessiten treballar. Visitem un taller de soldadura i construcció i, durant un dia, acompanyem Albert, que és un enginyer informàtic amb altres capacitats que treballa amb un contracte subvencionat a l’Ajuntament de Castelló.

Espaitec, Parc Científic, Tecnològic i Empresarial

Dins de la Universitat Jaume I de Castelló està l’Espaitec, el parc científic i tecnològic que agrupa desenes d’empreses. És el lloc on es generen idees i moltes d’elles acaben prenent forma d’empresa. La majoria dels que allí s’instal·len són emprenedors amb idees de negoci de base tecnològica. En l’Espaitec troben un lloc on instal·lar-se, un fòrum d’intercanvi d’experiències entre els que allí treballen i molts altres serveis. Com per exemple SECOT; voluntaris sèniors que posen la seua experiència com a empresaris i directius a disposició dels que volen iniciar-se en el món mercantil. El ‘coworking’ d’antics alumnes, que aprofiten l’ESPAITEC com a lloc de treball efímer, també té molta rellevancia. Per pocs diners poden disposar de taula, oficina compartida, internet i serveis comuns, tan inspiradors com el Innobar, amb B de Bar. És a dir, un punt de trobada per a barrejar amics, oci, creativitat i companyonia.

Tot este conglomerat d’idees i pràctiques és l’ESPAITEC.

La ciutat d’Elx, capital del Baix Vinalopó, es troba immersa en un procés de transformació profunda del seu model de ciutat. Aspira a ser un municipi verd i innovador, a augmentar la qualitat de vida dels residents i la prosperitat urbana. Per això, l’ajuntament ha dissenyat una estratègia a llarg termini, que culmina amb la candidatura d’Elx com a Ciutat Verda 2030. En el reportatge següent ens interessem pels objectius polítics i estratègics del projecte. També volem conéixer la implicació de la ciutadania en un projecte que es desenvoluparà durant la pròxima dècada i que suposarà una transformació profunda del municipi.

El Museu de Puçol

El Museu Escolar de Puçol és el tercer àmbit reconegut per la Unesco com a patrimoni de la humanitat d’Elx. Es tracta d’un projecte educatiu que des de fa més de quatre dècades s’ocupa de recuperar i mantindre la cultura tradicional de la ciutat i les seues 33 pedanies.

El museu actua com a testimoni del pas del temps a través de la forma de vida de les diferents generacions que han viscut al terme municipal i en custòdia el llegat.

Quins tresors descobrirem al Museu de Puçol?

Visitar este museu ens permet conéixer com s’ha viscut a Elx des de fa generacions: les formes de subsistència, les tradicions o el tarannà.

Hi ha seccions dedicades a la vida domèstica i familiar, la indústria, l’agricultura, els oficis perduts o el comerç. En aquest últim cas, s’han reproduït antigues botigues il·licitanes de manera molt fidel, gràcies a les generoses donacions dels propietaris.

També coneixerem com era l’escola d’una altra època, com ocupaven els veïns d’Elx el temps, quina era la seua mirada cap a la infantesa o com s’organitzava la societat.

En el vídeo següent fem cinc cèntims de tot aquest contingut, però us recomanem que visiteu el Museu de Puçol a la mínima oportunitat que tingueu, perquè és una experiència que paga la pena.  

Quin és el futur de l’Horta?

Es tracta d’una imatge icònica, una gran extensió de camps i cultius que donen identitat a l’Horta de València, on sorprén el contrast amb la rajola, fruit de l’expansió urbanística de pobles i ciutats, que ha fet perdre més de la meitat de la superfície original.

Els pobles de l’Horta Nord, com Almàssera, Alboraia o Meliana, es mantenen arrelats a la terra, i les noves generacions de llauradors busquen nous models que els permeten viure del camp.

Coneixerem el projecte agroecològic Vorasenda, que va més enllà de la producció i distribució en l’àmbit local, ja que també vol conscienciar la societat de la necessitat d’un model de desenvolupament més sostenible.

I parlem amb el col·lectiu Per l’Horta sobre la llei per a protegir l’Horta de València, aprovada el febrer de 2018, que estableix la protecció de la terra enfront de l’urbanisme, i també la creació d’un consell i un pla de desenvolupament agrari per a defensar els interessos dels llauradors.

Una vida dedicada a la terra

I entre carxofes, a l’horta d’Almàssera, ens trobem amb una dona que coneix esta terra com ningú. Treballa al camp des de ben menuda... Primer ajudant els seus pares, després compartint la feina amb el seu marit, i ara, amb el seu fill. Amparo s’alça cada dia i es dirigeix a l’horta amb un somriure per arreplegar la collita de tota una vida dedicada a la terra.

L’enclavament geogràfic més gran d’Espanya

Entre Aragó i Conca hi ha 370 quilòmetres quadrats de territori valencià, és la comarca del Racó d’Ademús. Es tracta de l’enclavament geogràfic més gran d’Espanya i l’únic al nostre territori. Quins són els avantatges i els inconvenients de viure en aquesta espècie d’illa valenciana?

El Racó d’Ademús està dividit en set municipis: Ademús és el més gran i la Pobla de Sant Miquel el més menut. També hi trobem Castielfabib, Torrebaixa, Cases Altes, Cases Baixes i Vallanca. Alhora alguns d’aquests municipis es divideixen en pedanies o agrupacions de cases, cosa que fa que els vora 3.000 habitants d’aquesta comarca visquen de forma dispersa en l’enclavament geogràfic.

El veïnat destaca el seu patrimoni històric com l’església fortificada de Castielfabib i els paratges verds del Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel. No obstant, viure enmig de dues províncies d’altres comunitats autònomes i a uns 150 quilòmetres del nucli administratiu de València té algunes particularitats. A només 40 quilòmetres de Terol, les ademusseres i ademussers han adoptat aquesta ciutat com la capital més pròxima on compren i van al metge, segons un acord amb la sanitat valenciana. Parlen “xurro”, que combina valencià i aragonés, i cuinen plats tradicionals d’una i altra província.

Els ademussers i ademusseres reivindiquen amb força millores en les comunicacions per carretera amb Xelva i Llíria, però també amb Terol per la N-330. A més, demanen una major freqüència de transport públic que només funciona sota demanda en divendres i diumenge.

Malgrat la distància física els ademussers i ademusseres tenen clar que són valencians.

La poma esperiega del Racó d’Ademús

La poma esperiega és una varietat que es cultiva quasi en exclusiva al Racó d’Ademús. De polpa dura i dolça es pot consumir des de l’octubre fins al maig. La cooperativa d’Ademús en cultiva 500.000 quilos a l’any i les distribueix al territori espanyol. Els llauradors aposten per constituir un teixit agroalimentari al voltant de la poma esperiega.

Alcoi és un municipi de tradicions festeres molt arrelades, es considera el bressol de les festes de Moros i Cristians. Hi participen, anualment, més de 24.000 persones i des de 1980 és d’interés turístic internacional.  

A més dels Moros i Cristians, a Alcoi treballen des del 2013 en la promoció de la marca “Alcoi, ciutat del Nadal”. S’hi han implicat diversos sectors socials i econòmics perquè el Nadal a Alcoi no siga sols la trilogia amb les pastoretes, el dia de la burreta i la cavalcada de Reis, sinó que siga una festa estacional que atraga turistes durant més temps. Ara centren els esforços a aconseguir que la Unesco el reconega com a patrimoni de la humanitat.

Al seu voltant hi ha tota una indústria: dissenyadors, modistes, armers, ballets... moltes famílies viuen, durant tot l’any, de la festa. No debades, alguns diuen que Alcoi s’ha convertit en “la passarel·la Cibeles dels moros i cristians”. I és que el que estrenen ací, després es lloga per a les resta de pobles de la Comunitat Valenciana. El foment i la promoció d’esta festa, que rememora la batalla que el 23 d’abril de 1276 va enfrontar els habitants d’Alcoi amb els tropes d’Al-Azraq, ha fet que estiguen a l’espera que en breu es reconega com a bé d’interés cultural.

Els Moros i Cristians d’Alcoi esperen ser en breu les primeres festes bé d’interés cultural de la Comunitat Valenciana

Els capitans són els màxims representants de les Festes de Moros i Cristians. Un càrrec que enguany ostenten Juan Enrique Miralles, com a capità cristià de la Filà Tomasines i Jorge Candela, com a capità moro de la Filà Magenta. En ‘A tu què t’importa?’ hem parlat amb ells per a conéixer-los i saber com seran festes de 2019.

Un any de la reversió del Departament de Salut de La Ribera, que cobreix una població de 250.000 persones a les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa.

El 31 de març de 2018 es va posar fi al contracte de gestió del servei públic de salut, que la Generalitat mantenia des de 2003 amb el grup Ribera Salud per a la gestió integral de l’assistència sanitària del departament. Després de 15 anys de gestió privada, l’1 d’abril de l’any passat es va produir la reversió del servei públic i es complia així una promesa electoral dels socis del govern del Botànic.

Des d’aquell dia, s’han produït canvis als centres del departament, tant a l’Hospital de la Ribera ubicat a la ciutat d’Alzira, com als centres de salut del departament. Ens ho conten els professionals que treballen cada dia per mantindre en marxa el servei públic d’atenció sanitària.

Què és un departament de salut?

Els departaments de salut són les estructures fonamentals en què s’ordena el sistema sanitari valencià. Són les demarcacions geogràfiques en què es divideix el territori valencià a efectes sanitaris, i que equivalen al que abans es coneixia com a àrees de salut.

Cada departament coordina l’atenció primària i especialitzada, amb l’objectiu de prestar una assistència a la població sense barreres, que garantisca l’eficiència dels recursos. Així, els gerents de cadascun dels departaments de salut s’encarreguen de la direcció i gestió dels recursos tant d’Atenció Primària com d’Assistència Especialitzada i Sociosanitària.

A la Comunitat Valenciana hi ha 22 departaments de salut, dels quals 3 corresponen a les comarques de Castelló, 8 a les comarques d’Alacant i 11 a les de València. A més, cada departament es pot subdividir en sectors sanitaris i aquests, al seu torn, en zones bàsiques de salut.

L’ús de la bicicleta no fa més que créixer a la ciutat de València, junt amb la creació de noves vies que fomenten este tipus de transport. Com a moltes grans ciutats, la tendència és intentar pal·liar els elevats nivells de pol·lució i reduir el trànsit motoritzat. Per això, les polítiques de l’Ajuntament treballen per un nou model de mobilitat sostenible i s’han marcat l’objectiu que la bicicleta es convertisca en un mitjà de transport còmode i segur a la ciutat, que ja representa entre el 3 i el 5% de tots els desplaçaments. Una ciutat plana i amb bon oratge, que dona moltes possibilitats també per a desplaçar-se caminant.

Parlem de sostenibilitat, d’accessibilitat i de com es mou la gent pel cap i casal.

La reducció de vehicles millora la qualitat de l’aire

Les dades dels últims anys no deixen lloc a dubtes, allà on es redueix el trànsit de vehicles de combustió, hi ha nivells més baixos de contaminació de l’aire.

L’anell ciclista de València és l’exemple d’una infrastructura que lleva espai al cotxe i afavoreix alternatives de mobilitat sostenible, com l’ús del transport públic i la bicicleta. Segons la xarxa ambiental ‘Mesura’, en aquesta zona, s’ha reduït el pas de vehicles de motor al voltant del 25% i han baixant dels 125.000 a 97.000 cotxes mensuals. Per la seua part, les bicicletes suposen entre el 20 i el 25% dels vehicles que circulen per tota l’àrea de l’anell.

I aquesta reducció del trànsit, ha tingut una conseqüència directa en les xifres de contaminació de la ciutat, que han baixat entre els anys 2017 i 2018. Si bé el valor mitjà de diòxid de nitrogen (NO2) en 2017 va ser de 30 mg/m3, en 2018 va baixar fins a un valor de 26,64 mg/m3.

La idea és clara, reduir l’ús dels cotxes produeix una millora en la qualitat de l’aire. Tot i això, el canvi cap a un nou model de mobilitat sostenible encara no s’ha produït en tota la ciutat, on l’ús de la bicicleta representa entre el 3 i el 5%.

El Vinalopó Mitjà és una comarca particular, dominada per 4 valls i marcada pel curs del riu Vinalopó.

La majoria de la població es concentra als eixos Elda-Petrer i Novelda-Asp. Però l’orografia, accidentada i esguitada de castells i fortaleses, ens mostra una comarca amb historia i uns paisatges encisadors.

L’economia del Vinalopó Mitjà es basa en 3 indústries diferents: el calcer, el marbre i el raïm. Tres sectors que donen faena a bona part dels habitants de la comarca i que van evolucionant el seu model productiu per a ampliar les seues oportunitats de futur.

En ‘A tu què t’importa’, viatgem al Vinalopó Mitjà i ampliem la nostra mirada per a arribar més enllà dels seus conceptes tradicionals. Parlarem de la lluentor del calcer amb glamur i del patrimoni industrial, convertit en un reclam nou de la comarca.

Elda, bressol de les sabates de luxe

Empresaris locals amb ganes de menjar-se el món posaren els fonaments d’una indústria que generaria una activitat econòmica important.

Hui es fabriquen a Elda sabates de dona de gamma alta per a les principals marques internacionals, com Gucci, Hermés, Loboutin. Peces per les quals les dones de tot mon paguen milers de dòlars naixen de les mans dels artesans eldencs. Unes sabates joia que naixen a les fabriquen instal·lades a la vora del riu Vinalopó i que, com per art de màgia, arriben a les catifes roges d’arreu del mon.

També hi ha marques nacionals, com ara Magrit, que es dediquen exclusivament al calcer femení de luxe. És una de les marques favorites de la reina Letícia que, cada temporada, fa una comanda especial i específica a aquesta fàbrica.

Precisament, aquests artesans del calcer del luxe han obert les portes a l’equip del programa A tu què t’importa per a ensenyar-nos com es fabrica el calcer de luxe. Hem vist tot el procés pas a pas: des del disseny fins a l’embalatge. I hem sigut testimonis del delicat treball de les mans artesanes que fan de cada sabata, una peça especial.

El circuit Ricardo Tormo: 20 anys d’activitat més enllà de les motos

La comarca de la Foia de Bunyol és el nucli del motor a la Comunitat Valenciana. El 1998, València va confirmar que acolliria una de les proves del Gran Premi d’Automobilisme i el circuit de la Comunitat Valenciana es va construir en un temps rècord en un espai d’un milió de metres quadrats al terme municipal de Xest. Es complia, així, una reivindicació històrica de l’afició valenciana al motor que, fins ben entrat el segle XX, gaudia de les carreres que se celebraven als circuits urbans dels pobles els diumenges al matí.
Durant els últims vint anys, Xest i la comarca de la Foia de Bunyol han sigut referència de velocitat i automobilisme al nostre territori. A més de la gran carrera que tanca el Gran Premi del Mundial de Motociclisme, la pista de carreres està ocupada el 91% de dies de l’any amb proves d’equips que volen testar els seus vehicles, carreres de diverses categories o entrenament de pilots, entre altres esdeveniments relacionats amb el món del motor.

A més, a les instal·lacions del circuit hi ha el Bressol de Campions i la Fórmula Campions Kart, que formen xiquetes i xiquets en la conducció de vehicles de motor; l’Escola de Seguretat Viària, per la qual enguany passaran més de 10.000 escolars per a aprendre les regles bàsiques de circulació a peu, amb bicicleta o patinet; i l’Escola de Conducció per a adults i professionals que volen millorar els seus hàbits al volant. A tot açò se suma el Centre de Tecnificació Esportiva del Motor, catalogat com a centre d’alt rendiment pel Consell Superior d’Esports i que es converteix en el primer a tot Espanya a oferir als joves pilots la possibilitat de compaginar els estudis de secundària i batxillerat amb els entrenaments.

A quatre quilòmetres del circuit està el nucli urbà de Xest. Amb 8.000 habitants, té una economia basada en l’agricultura i el sector serveis. El fet de viure tan a prop del circuit té una repercussió directa en el sector de la restauració que durant tot l’any xifra en un 30% l’afluència de clients, mentre que aquesta xifra es multiplica per deu durant els dies del Gran Premi de Motociclisme, quan més de 200.000 aficionats acudeixen a veure les carreres i es gasten una mitjana de 368 €. No obstant això, des de l’Associació de Comerciants de Xest reclamen més presència del poble al voltant del circuit.

El Gran Premi de Motociclisme de Xest és l’únic gran esdeveniment esportiu que ha conviscut amb els valencians durant 20 anys. El sociòleg Joaquim Rius Ulldemolins considera que els requisits per a la supervivència d’un macroesdeveniment d’aquestes característiques són l’arrelament local d’allò que es vol difondre i el benefici per al conjunt de la població. Així doncs, l’afició al motor en aquest territori valencià i el retorn social i econòmic que ha generat durant aquests anys han possibilitat que aquest gran esdeveniment continue al País Valencià.

Per què el circuit de la Comunitat Valenciana porta el nom de Ricardo Tormo?

Ricardo Tormo va ser el primer pilot valencià que va guanyar el Campionat Mundial de Motociclisme, el 1978. Els premis aconseguits per aquest veí de Canals van incentivar l’afició valenciana al motor, que ja era notable al nostre territori a la dècada dels 80. Va ser un dels esportistes que més va lluitar per la construcció d’un circuit de velocitat a la Comunitat Valenciana. Només uns mesos abans de la inauguració, un càncer (leucèmia) va impedir que complira el somni de fer una volta en moto pel circuit valencià que hui porta el seu nom.

A la Comunitat Valenciana, hem organitzat grans esdeveniments beneficiosos per al territori?

Busquem una avaluació experta sobre l’organització de les macrocelebracions al nostre territori. Festivals de música, Fórmula 1, Copa Amèrica... Alguns esdeveniments ens acompanyen des de fa dècades mentre que d’altres han fracassat.

A la Comunitat Valenciana es troben la meitat de les bandes de música de tot Espanya i, a Llíria, al Camp de Túria, conviuen la banda de música civil més antiga de tot l’Estat i la que gestiona el pressupost més elevat.

La Banda Primitiva de Llíria enguany celebra 200 anys des que el frare franciscà Antonio Albarracín la va fundar per a portar la música al carrer. Es va convertir, així, en la primera banda de música civil a Espanya. Des del 1819 fins ara l’agrupació musical no ha parat de créixer i ja compta amb la jove orquestra, la banda juvenil, una coral polifònica i un teatre, a més de 1.000 socis. Més allà de les nostres comarques i Espanya també ha portat la música de banda valenciana per part d’Europa i l’Amèrica del Nord.

La Unió Musical de Llíria, fundada el 1903 i guardonada amb nombrosos premis nacionals i internacionals, ha esdevingut una societat amb més de 1.500 socis que gestiona una banda i una orquestra simfònica, una banda juvenil i un cor social. A més, compta amb una escola d’educands, un teatre, un cinema, diversos locals socials i una revista. A tot açò s’afig que és la primera banda de música que va crear en la dècada dels 70 un col·legi propi per a 400 escolars, on la música és part fonamental de l’aprenentatge. Hui una junta directiva paritària gestiona aquesta societat musical amb un pressupost anual de tres milions i mig d’euros, el més elevat d’una banda de música a tot Espanya.

Però a més d’aquests gegants de la música, els municipis de més de 500 habitants de la comarca del Camp de Túria també compten amb les seues bandes de música, moltes d’elles centenàries. La Unió Musical de Benaguasil és l’única al poble. Com en pràcticament totes les bandes, la junta directiva treballa de forma altruista per mantindre i difondre la cultura musical valenciana.

Durant els seus dos segles d’història les bandes de música han sabut adaptar-se als canvis socials tot enfocant la seua activitat més allà de la música de carrer, la qual cosa ha consolidat la seua existència i el seu vincle amb la societat.

La Comunitat Valenciana aglutina el 50% de les bandes de tot Espanya. La Federació de Societats Musicals del territori valencià compta amb 550 societats musicals amb 40.000 professionals de la música, 60.000 alumnes i més de 200.000 socis. Les societats musicals estan presents en el 95% dels municipis de més de 500 habitants de Castelló, València i Alacant. La Universitat de València ha conclòs que aquest teixit musical conforma un projecte social i educatiu únic al món i són el principal agent cultural del nostre territori.

La Federació de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana (FSMCV) compta amb 40.000 professionals de la música federats, 25.000 homes i 15.000 dones. En les societats musicals també les dones han hagut de trencar sostres de vidre.

La dona comença a tindre presència en aquest sector durant la dècada dels 60 del segle XX, però no serà fins més avant quan ocuparà càrrecs dins de les juntes directives o agafant la batuta de les orquestres. Segons xifres de la FSMC, als 10 anys ja es nota una diferència de gènere en les escoles d’educands on l’afluència de xiquets és notablement major (73%) que la de les xiquetes (25%). Uns percentatges que es mantenen en l’edat adulta, on els homes que es dediquen a la música són el 68% enfront del 31% de les dones.

Els alumnes de primària del col·legi integrat de la Unió Musical de Llíria interpreten “Super Trouper” d’Abba.

Benidorm és, possiblement, una de les destinacions turístiques més importants i conegudes de tot Espanya. Va ser tot un referent en la dècada dels 60, ja que va enfocar el seu desenvolupament urbanístic a l’oci turístic. Ara acaba de convertir-se en la primera destinació turística intel·ligent certificada del món, destacant de nou en la innovació del model turístic.

Volem conèixer com han desenvolupat este nou model de gestió i amb quins objectius. Però també volem saber com conviuen els hotels tradicionals amb la proliferació dels apartaments turístics. Hi ha un públic nou per a esta nova oferta?

En este viatge a la Marina Baixa parlarem també d’infraestructures que afecten directament el turisme, però sobretot la vida dels ciutadans de la comarca. Coneixerem arguments a favor i en contra de la gratuïtat de l’AP-7, anunciada per al 2020.

El turisme de Benidorm, en dades

Benidorm és una de les primeres destinacions turístiques nacionals. La seua fisonomia urbanística va decidir-se de forma premeditada entre els anys 50 i 60. Va ser aleshores quan es va decidir enfocar el municipi cap a l’oci. Este objectiu es va plasmar en un planejament urbanístic que trencava motles.

Alguns es refereixen a Benidorm com el Nova York del Mediterrani, per la seua silueta urbana. El que és cert és que el seu paisatge trenca l’horitzó de forma reiterada amb una llarga llista de gratacels.

En A tu què t’importa hem preparat un vídeo que arreplega imatges de Benidorm des de diversos angles: a vista de dron, des del terra i amb imatges captades des de diverses terrasses del municipi.

I completem esta radiografia amb algunes dades que venen a demostrar el seu paper rellevant dins del panorama turístic nacional i internacional.

A la comarca del Comtat la majoria dels pobles no superen els 500 habitants. Són pobles menuts acostumats a ajudar-se per a poder sobreviure, i on l’economia del bé comú està donant noves oportunitats de negoci.

Al voltant de la producció de vi, en trobem un exemple. El Celler de la Muntanya, a Muro d’Alcoi, treballa per a aconseguir les bones pràctiques agrícoles. Que el llaurador cobre un preu just, que el treball siga respetuós amb el medi ambient, que el raïm que s’utilitze siga majoritàriament autòcton el que suposa fer un important treball de recuperació, i que les estratègies de venda tinguen en compte la cultura i la vida del territori on es troben. Un model de negoci on el més important són les persones, i que s’ha convertit en un reclam turístic del qual es beneficia tota la comarca.

L’Iron Bridge, un vi que ret un homenatge al tren Alcoi-Gandia

Entre els vins que elabora el Celler de la Muntanya en trobem un de ben especial: l’Iron Bridge. Un vi que ret un homenatge al tren Alcoi-Gandia, el que es coneix tradicionalment com El tren dels anglesos. Un tren construït per la companyia britàntica Railway and Harbour Company Limited, en no haver-hi cap inversor espanyol disposat a fer-se càrrec de la seua construcció.

Cal recordar que Alcoi, en aquell moment era un motor industrial a nivell mundial i necessitava una connexió amb la mar que li permetera exportar els seus productes. El vi està fet amb el raïm que es cullen dels camps més pròxims a aquella via del tren per la qual passaren mercaderies i viatgers, durant dècades, des de l’interior cap a la costa.

La llarga crisi econòmica que començà el 2008 va afectar tots els sectors fins i tot els enfortits com el del taulell. Però lluny de minorar, el que han fet les empreses ceràmiques és ampliar la seua capacitat productiva.

Els ajuntaments de les principals localitats del triangle del taulell, Vila-real, Onda i Borriana estan modificant els seus plans urbanístics. S’hi busquen grans terrenys, situats estratègicament i de grans dimensions.

Les firmes més fortes estan comprant i construint grans naus en polígons industrials. Hi ha desenes de llicències d’obres majors en marxa i inversions de milions d’euros.

I les administracions públiques estan apostant per utilitzar ceràmica en totes les construccions urbanes.

Transformar els problemes en oportunitats

Les empreses de la Plana Baixa, una de les comarques que més taulells produeix a Espanya, no només han de construir amb ceràmica sinó que també han d’innovar i investigar sobre els problemes que se li plantegen a aquesta indústria.

Per això és essencial el treball conjunt d’iniciatives publicoprivades. D’exemples, n’hi ha. L’Institut de Tecnologia Ceràmica treballa en projectes per a reduir les emissions de CO₂ o el gran consum energètic que suposa la producció d’aquestes peces. També, a Benicàssim, s’ha construït un sistema fet amb taulells de valor econòmic baix que filtra l’aigua de pluja i minora el risc d’inundacions.

La Ribera Baixa, cap tractor del sector automobilístic valencià

El 1973 Ford es fixa en Almussafes, un municipi agrícola de la Ribera Baixa, per a construir la seua factoria. Tres anys després començà a fabricar el Ford Fiesta. Passades més de quatre dècades i fabricats més d’una dotzena de milions de cotxes, Almussafes ha esdevingut un poble amb un pressupost municipal propi d’una ciutat xicoteta, amb una xifra de desocupació rebaixada a la meitat de la mitjana valenciana i on els residents asseguren que “s’hi viu molt bé”.

Durant estos 43 anys més d’un centenar d’empreses auxiliars de l’automoció han nascut a l’ombra de l’activitat de la Ford i han creat el clúster de l’automoció de la Comunitat Valenciana (AVIA).

Es concentren al voltant de la factoria que l’empresa automobilística nord-americana té a Almussafes a l’anomenat Parc Industrial Joan Carles I. Aquestes empreses donen faena a vora 30.000 persones de la comarca de la Ribera Baixa, tot i que també hi ha empreses de la resta del territori valencià. Generen 12.500 milions d’euros de benefici.

Almussafes ha deixat de banda l’agricultura per a convertir-se en un municipi industrial on el 70% de les persones en edat laboral treballen per a la Ford o alguna de les seues empreses auxiliars.

Fins a aquest municipi arriben cada dia una dotzena d’autobusos que traslladen els treballadors dels pobles de la Ribera Baixa. A més, el sector de l’automoció genera faena de forma indirecta en altres sectors d’Almussafes com els xicotets tallers, la construcció i la restauració.

A Almussafes, amb 9.000 habitants, hi ha una quinzena de restaurants a banda dels bars i les cafeteries. Molts treballen per a donar servei als residents i als vora 10.000 treballadors de la planta de Ford i les empreses auxiliars. Els horaris i el calendari de vacances els fixa el flux de faena del sector automobilístic.

Més enllà de Ford

Si la implantació de Ford a la Comunitat Valenciana va servir per a impulsar un clúster automobilístic valencià, ara aquest sector s’ha fet fort i traça el seu propi camí. AVIA ja estudia crear una plataforma d’innovació tecnològica que done solució als reptes de futur de la indústria automobilística i les noves formes de mobilitat.

Com seran els cotxes del futur?

I això ho saben ben bé a l’Escola de Disseny de la Universitat de València on estudien com seran els vehicles que farem servir en un futur pròxim i en un altre de més llunyà. Els models híbrids i elèctrics, connectats amb l’entorn i l’usuari, ja toquen a la porta, mentre que els completament autònoms encara es faran esperar.

Vinaròs, Benicarló, o localitats com Alcalà de Xivert. Pertanyen a la comarca del Baix Maestrat, però en determinades manifestacions culturals i socials es pot detectar certa sensació d’estar més pròxims la veïna comunitat catalana que a la pròpia. La causa podem buscar-la en el dèficit històric de connexions amb la Plana.

Des de fà dècades s’ha vingut reivindicant uns transports públics en condicions que estreten les comunicacions dels habitants del nord amb el centre. Des de fa mesos que ho han aconseguit amb la modernització i ampliació de la xarxa ferroviària. Açò ha obligat a adaptar estacions que havien estat segellades durant anys.

És l’inici d’unes polítiques que haurien de millorar la qualitat de vida d’estes zones, però, el retard en els serveis, les cancel·lacions, avaries, les pèssimes condicions d’alguns trens i infraestructures, enfosquixen un panorama poc prometedor per a les rodalies.

Una frustació que ha cristal·litzat en un moviment d’activisme social, la plataforma Indignats amb Renfe, que s’ha erigit en altaveu dels problemes dels usuaris.

Peníscola, una ciutat de cine

La relació entre Peníscola i el cinema és àmplia i prové d’una trajectòria iniciada per directors com ara Berlanga i el productor d’El Cid, Samuel Bronston. Va ser la presència de Chalton Heston cavalcant amb el castell del papa Luna com a fons, la que va atorgar la projecció turística internacional que manté fins ara. Els fruits d’aquella època els arreplega i amplia l’Oficina de Rodatges que funciona a la ciutat i que gestiona rodatges de produccions cinematogràfiques i sèries, com Jocs de trons el 2015 o El Ministerio del tiempo el 2017.

Peníscola ofereix localitzacions diferents i variades per a la indústria audiovisual: el castell templer del papa Luna, els carrerons medievals del centre històric i la ciutat emmurallada són enclavaments privilegiats per a escenaris històrics. Però Peníscola també es va transformar en Calabuch, perquè és un poblet pesquer i marítim de genuí estil mediterrani. I a escassos metres, es troba la serra d’Irta, una façana litoral verge amb cales pràcticament desertes.

Ara gràcies a una ruta podem conéixer les localitzacions i curiositats d’alguns dels rodatges.

Villena, la capital de l’Alt Vinalopó, es troba en un encreuament de camins entre les comunitats valenciana, la murciana i la castellano-manxega. Un enclavament privilegiat que l’ha convertit en un nus important de comunicacions al llarg de la història. És el segon municipi més gran en extensió del sud de la Comunitat i la seua naturalesa fronterera es deixa notar en el caràcter i el parlar dels seus habitants, així com en la gastronomía local.

A més, Villena conserva un important patrimoni històric en el qual destaca el seu castell fortalesa. Precisament als peus d’este castell es troba el barri del Rabal, el nucli antic de la ciutat que ha sigut protagonista de un exitós procés de rehabilitació.

Després de les eleccions de 2015, va convertir-se en l’unic municipi espanyol governat pels Verds amb majoria absoluta. La potenciació turística del municipi i la presentació d’un Pla pioner basat en la felicitat, la igualtat i la diversitat, són els seus resultats estrela.

De fet, la política turística posada en marxa pels Verds els últims anys ha servit de revulsiu per al municipi: s’ha creat una marca pròpia i s’ha fomentat el turisme cultural, gastronòmic, enològic, cultural i ornitològic.

No podiem realitzar este viatge per l’Alt Vinalopó sense fer parada al Museu Arqueològic i contemplar de prop el Tresor de Villena. És una de les troballes més importants de l’edat de bronze europea i va ser descobert per l’arqueòleg local José María Soler.

Totes les peces del tresor tenen un pes total de 10 quilos. Soler va realitzar esta important troballa l’any 1963 a prop de la ciutat. Descobriren un braçalet d’or de mig quilo en unes obres que s’estaven realitzat en un solar. Una excavació ‘ex professo’ va permetre trobar un atifell soterrat a l’interior de la qual hi havia el gran tresor.

La troballa va tindre repercussió internacional, en estar considerat com el tresor més important d’Espanya i el segon de tot Europa, després de les Tombes Reials de Micenes, a Grècia. I es calcula que té una antiguitat superior als 3.000 anys.

Incògnites sobre el Tresor de Villena

Són moltes les preguntes que hi ha al voltant del Tresor de Villena i, la majoria, encara no disposa de resposta. Per exemple, molts es pregunten a qui pertanyien estes valuoses peces. També volen descobrir qui, quan i per què les van soterrar.

La principal hipòtesi afirma que podrien pertànyer a un jerarca que, per algun motiu encara desgonegut, es va veure obligat a amagar-lo.

El que és cert és es tracta de nombroses peces molt ben treballades i perfectament acabades que no tenen res a envejar a la tecnologia que s’utilitza hui en orfebreria.

El despoblament no és un fenomen natural. És el resultat de les polítiques d’incentivació de recursos per a concentrar la població a les ciutats. Dit d’una altra manera, l’Espanya buida és l’altra cara de l’Espanya radial. La comunitat científica avala que les polítiques exercides des dels anys 70 han legitimat un model que obliga els habitants de les zones menys poblades a mantindre les obligacions, però s’obliden de donar-los els mateixos drets. Al territori del nord de la Comunitat Valenciana hi ha 135 pobles, més de 50 tenen menys de 400 habitants i, fins i tot, n’hi ha que no arriben a un centenar.
Urgeix fer un pla de xoc per a estes zones. Retornar als pobladors el dret de ciutadania. Per a evitar el despoblament cal deixar de despoblar.

El patrimoni ceràmic de l’Alcora

L’Alcora, capital de l’Alcalatén, continua tenint la fabricació de ceràmica com a activitat econòmica principal. Ací trobem el bresol i origen de la ceràmica valenciana moderna.

Al segle XVIII, la ceràmica, en este cas decorativa, viu una transformació enorme. En 1727 el IX Comte d’Aranda crea la Reial Fàbrica de l’Alcora que va canviar radicalment el concepte i l’ús d’aquest material. Va competir amb les porcellanes del moment i s’instaurà en les cases de l’alta burgesia imitant i adaptant-se als estils i l’estètica contemporània. Els motles i les tècniques s’exportaren a poblacions com Onda o Manises, que imitaren també les tècniques i l’estil de les peces fabricades a l’Alcora.

Als anys 30, la ceràmica decorativa pateix una crisi i s’inicia la fabricació de material sanitari i vaixelles més econòmiques i senzilles, i a finals del 80 una caiguda progressiva del sector fa desaperéixer quasi totalment la ceràmica decorativa local.

Al 1994 naix el Museu de la Ceràmica de l’Alcora per a recuperar, mostrar i divulgar el patrimoni ceràmic local. Ocupa 800 m² i allotja prop de 1.000 peces distribuïdes en tres sales d’exposició permanent, una d’elles dedicada a la ceràmica de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda. Les obres s’exposen al costat de ferraments, materials i documents que ajuden el visitant a entendre el procés creatiu i tecnològic. El museu també disposa d’una secció d’alfareria popular i una altra de ceràmica contemporània, a més de dues sales d’exposicions temporals i un taller ceràmic.

Quan parlem de despoblació hi ha una part del territori que s’ha de nomenar. És la comarca de l’Alt Millars, formada per 22 municipis, que en la majoria viuen envoltats de naturalesa.

La serra d’Espadà els condiciona la forma de vida: per les comunicacions, escasses i que ens marquen un ritme que no casa amb l’actual, i perquè viure en un entorn protegit limita el desenrotllament econòmic. En estes localitats, la bretxa digital, les diferències de gènere i l’accés a la cultura es fan molt evidents. Hi ha una demanda de polítiques que connecten les persones amb els serveis mínims de qualsevol societat.

Aconseguir un medicament bàsic en municipis en risc de despoblació és una operació complicada. La majoria de les farmàcies rurals obrin només en horaris determinats que fan coincidir amb la visita del metge, que també està planificada.

Indústria i comerç a Sagunt

A la comarca del Camp de Morvedre conviuen 91.000 habitants repartits entre els 16 municipis que té, però més d’un terç d’aquesta xifra, al voltant de 65.000, es troben a Sagunt, la capital de la comarca.

El port, el ferrocarril, els polígons industrials i la creació de Parc Sagunt l’han convertit en un lloc perfecte per a grans empreses i fàbriques. De fet, ja pren forma el que, segons diuen, és el parc empresarial més gran d’Europa al costat d’un recinte portuari. Un factor pel qual s’han generat llocs de treball però també queixes veïnals per la contaminació mediambiental i acústica.

La instal·lació de grans superfícies també marca la vida a la comarca. El camí Reial era la via principal de comerç a Sagunt; ara, el paisatge és de locals tancats i on abunden els cartells de venda i lloguer. Els joves associen les compres a l’oci i preferixen els grans centres comercials. I els comerços menuts tenen dificultats per a competir en preus, així que usen la proximitat com a arma per a sobreviure.

Ensenyar la cultura

La capital del Camp de Morvedre ha sabut posar en valor la quantitat de patrimoni històric i cultural que conserva. La major part tenen la protecció com a béns d’interés cultural. I s’ha articulat una xarxa de visites guiades per professionals amb titulació. Això no evita l’intrusisme en la professió. Les persones que fan de guia sense acreditació també formen part de la realitat d’una comarca que suporta el pes de milers anys d’història als carrers.

El 30% de la població és pensionista i cobra una pensió per davall de la mitjana nacional

A la Comunitat Valenciana hi ha vora 900.000 pensionistes que cobren una mitjana de 900 euros, un 10% menys que la mitjana nacional. A la comarca de la Plana Utiel Requena 30 de cada 100 persones té més de 64 anys. Els casos més nombrosos són els dels pensionistes que cobren una pensió per jubilació; una retribució que es sitúa majoritariament entre els 600 i els 800 euros al nostre territori, segons les dades de març del Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana.

Des de la Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema públic de pensions expliquen que els pensionistes d’este territori han segut llauradors o autònoms durant les décades del 1960 i 1970, professions que es caracteritzaben per cotitzar molt poc o gens a la seguretat social, per la qual cosa, diuen, hui és habitual que cobren una pensió mínima.

Entre els pensionistes les opinions sobre les retribucions són diverses. Ángeles Martínez, una pensionista de Requena diu “amb el que me paguen no aplegue al final del mes però tinc altres coses i amb això menje...” mentre Antonio Cócera, també pensionista de Requena explica que tenia 14 anys quan va començar a treballar i considera “injust” que ara, després de 46 anys cotitzats, “només puga cobrar 800 euros”.

La responsable de serveis socials de la Mancomunitat del Tejo, Maria Estefanía Berlanga, assegura que les pensions que cobren els majors són “irrissòries” i que des de la mancomunitat ajuden els pensionistes que han d’anar al dentista, pagar la calefacció o comprar-se un audifon.

A Utiel els pensionistes aposten per blindar les pensions i que estiguen contemplades en els pressupostos generals de l’Estat espanyol. “Volem palegar a una estabilitat de la pensió que ens permeta viure dignament i, per això, reivindiquem que les pensions es paguen del pressupost nacional i es revaloritzen segons l’evolució de l’IPC”, diu Pepe Yagüe, treballador durant més de 30 anys i ara jubilat. També Luis Iranzo, camioner durant 45 anys i ara jubilat d’Utiel, no vol sentir parlar dels plans privats de pensions perquè “ja he cotitzat per altres vies durant molt de temps”.

Es pot viure amb 700 euros?

La mitjana de pensions, tenint en compte les contributives i no contributives, és de vora els 700 euros mensuals.

José García Polo, portaveu de la Coordinadora Estatal en defensa del Sistema Públic de Pensions, consideren que actualment estes retribucions són “massa justes” i que una part important de la població a la Comunitat Valenciana està “sobrevivint” amb la pensió mínima.

El génere de les pensions

Les diferències de génere són ben visibles en les pensions que cobren els majors de la Comunitat Valenciana. Entre els vora 900.000 pensionistes que hi ha al nostre territori un 51’4% són homes i un 48’6% són dones. El desequilibri s’aprecia en les quantitats que cobren els uns i els altres, especialment en la pensió per jubilació, que és la més cobrada. El 37% de les pensions contributives que cobren les dones están en el tram de fins a 600 euros i el 18% en el de més de 1000 euros, mentre que entre els homes només el 6% està en la part baixa de la taula i el 49% en el tram més alt.

Unes bones comunicacions, fonamentals per al futur de la Marina Alta

Dénia és un municipi costaner, de poc més de 40.000 habitants. Tot i la seua ubicació estratègica, la capital de la Marina Alta, presenta unes comunicacions deficients, tant cap al nord com cap al sud.

Tan sols 30 quilòmetres separen Gandia de Dénia, però ara com ara és impossible anar-hi en tren. El 1974 es va suprimir la línia per a convertir-la a via ampla, però 45 anys després, continua sense instal·lar-se. Cap a Alacant hi ha el trenet de Ferrocarrils de la Generalitat, però des de fa uns mesos està en obres i el trajecte fins a Calp s’ha de fer en autobús.

L’alternativa al tren és l’autopista, però el peatge resulta massa car per als que viatgen a diari a València o Alacant. Això ha fet proliferar els serveis per a compartir vehicle, que permeten abaratir costos.

Un altre dels problemes que està castigant la comarca és la Xylel·la fastidiosa. Aquest bacteri està destruint els ametlers i la font d’ingressos de molts llauradors de la comarca.

Dénia fou la capital del joguet a principi del segle XX

La indústria joguetera s’inicia el 1904 de la mà dels germans Ferchen. Muntaren la primera empresa de joguets, que amb el nom Metalúrgia Hispano-Alemana va començar a fabricar els primers joguets de llanda litografiada. Deu anys després, Pedro Riera Mulet crearia la primera fàbrica de joguets de fusta. Els joguets de llanda van anar perdent protagonisme en favor dels de fusta. A mitjans del segle XX, a Dénia hi van arribar a haver més de 40 fàbriques de joguets.

Entre els motius dels joguets destaquen els vaixells de vela, els carros tirats per cavalls, les cuines de fusta, o els forts de vaquers, entre altres. Una bona mostra de la riquesa i la diversitat dels jocs de fusta, que van divertir els més menuts durant anys.

La comarca dels Serrans està formada per 19 municipis, dels quals només quatre superen el miler d’habitants, el Villar, Pedralba, Xelva i Toixa. Segons les últimes dades del padró, tots els nuclis de població units sumen 16.124 habitants a la comarca.

Es tracta d’una zona muntanyosa que destaca per la dispersió, amb una densitat de població de menys de 12 habitants per km², enfront dels més de 210 de la mitjana valenciana. Com a conseqüència, ací els ajuntaments s’organitzen per a poder oferir alguns dels serveis bàsics a través de dues mancomunitats, la Serrania i l’Alt Túria.

Els serveis socials són alguns dels que els municipis gestionen de manera mancomunada, i en concret l’atenció a la dependència, que esdevé fonamental en una comarca on l’índex de persones dependents és del 63%, 10 punts per damunt de la mitjana valenciana.

Coneixem com funciona aquest servei amb Maribel Cifuentes, treballadora social d’atenció a la dependència de la Mancomunitat Alt Túria, que atén la població cinc dels municipis de la comarca, Xelva, Toixa, Benaixeve, Titaigües i Aras de los Olmos. Ella sola gestiona els expedients d’unes 400 persones dependents, les ajuda en els tràmits i s’assegura que reben les atencions que necessiten.  

Coneixem millor el sistema d’atenció a la dependència, del qual es beneficien 78.166 persones a la Comunitat Valenciana, i com es poden demanar els serveis i les prestacions que ofereix.

Es tracta d’un sistema de caràcter estatal, que es crea a través de la llei estatal de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, de 14 de desembre de 2006, que estableix la creació del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència” (SAAD), però que es gestiona a través de les autonomies.

Les comunitats autònomes són les que determinen els òrgans de valoració de la situació de dependència de les persones i estableixen els procediments per a rebre les ajudes. Així, la Comunitat Valenciana és qui reconeix la situació de dependència i el dret a les prestacions del sistema, i també estableix el programa individual d’atenció a les persones dependents.

Quins serveis i prestacions ofereix?

Hi ha diverses prestacions econòmiques i serveis per assegurar que les persones reben les atencions que necessiten, que són diferents segons la seua situació.

S’ofereixen serveis de diferents característiques, entre els quals hi ha serveis de prevenció i promoció, de teleassistència, centres de dia i de nit i servei residencial, així com ajuda a domicili.

A més, hi ha ajudes econòmiques perquè els dependents puguen contractar els serveis d’ajuda a domicili, centres de dia o centres residencials i assistents personals. També n’hi ha per a cura en l’entorn familiar i suport a cuidadors no professionals, així com altres de garantia, prevenció i promoció.

Ens desplacem a Torrent, una de les ciutats més grans de l’Horta Sud amb una població que supera les 80.000 persones. Ací, els serveis socials de l’Ajuntament es reparteixen en quatre centres municipals (Mare de Déu de l’Olivar, Poble Nou, Xenillet i la Marina) i recentment s’han incorporat a l’equip sis professionals del treball social.

Volem conéixer de primera mà com ha sigut la implantació de la Renda Valenciana d’Inclusió, que ja porta en marxa al voltant d’un any. Es tracta d’un nou tipus de prestació social creada a través de la llei 19/2017 de 20 de novembre de la Generalitat, que es concedeix d’acord amb la situació de vulnerabilitat econòmica, social o laboral de les persones i que té quatre modalitats. Les rendes de garantia d’inclusió social i d’ingressos mínims, són dues modalitats de prestacions per a persones que no treballen, i n’hi ha dues més per a persones que treballen o reben un altre tipus d’ingressos baixos i necessiten un complement. A més, les prestacions econòmiques també van acompanyades de beques escolars, ajudes per a l’habitatge i energètiques.

Es pot anar més enllà de les rendes o prestacions per a persones vulnerables, i cada vegada guanya més terreny la idea de crear una renda bàsica universal per a la ciutadania, tinguen les condicions econòmiques que tinguen.

Tot i que sembla una utopia, països com Finlàndia, Holanda, el Canadà o Escòcia experimenten programes pilot a menor escala al voltant d’aquest model de redistribució de la riquesa i reducció de la desigualtat.

Segons ens explica Amadeo Fuenmayor, director del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València, la renda universal és una mesura que pretén pal·liar la pèrdua de treball, derivada del desenvolupament de la tecnologia i la robotització. Les persones que no es mostren a favor d’aquest tipus de renda consideren que aquests ingressos fixos faran que la gent deixe de treballar, però, en canvi, l’estudi que ha fet l’equip del departament assegura el contrari.  

La central nuclear de Cofrents és un element dinamitzador de l’economia, que dona faena de manera directa i indirecta al veïnat de tota la comarca de la Vall de Cofrents-Aiora. Però es tracta d’un model amb data de caducitat.

Segons el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima, el Ministeri per a la Transició Ecològica té previst un tancament escalonat de totes les centrals nuclears espanyoles. Hauran de tancar entre 2025 i 2030, per orde d’antiguitat i en funció de la vida útil.

A la comarca, el tancament de la central suposa un repte que han d’afrontar els veïns, però també els ajuntaments. I en especial, el de Cofrents, ja que rep ingressos extraordinaris de la central, gràcies als quals pot donar treball i oferir més serveis que altres nuclis de població.

Coneixem el potencial turístic de la zona, que comença a explotar els seus paisatges i l’entorn natural, però que no és suficient per a acabar amb la preocupació dels veïns. És moment de buscar noves vies per a fomentar l’activitat econòmica i sobreviure al desmantellament de la central.

El futur de l’energia està molt allunyat de la nuclear, més aviat la tendència és el desenvolupament de les energies renovables, com l’eòlica o la solar, i una de les menys conegudes al nostre territori és la geotèrmica.

La geotèrmica és una energia neta i renovable que aprofita la calor del sòl, del terra, ja que manté la temperatura estable durant tot l’any. S’utilitza, sobretot, per a obtindre calefacció o refrigeració de forma ecològica. Es tracta d’una tecnologia més desenvolupada a zones fredes, on les temperatures baixes impedeixen utilitzar l’aire com a font d’energia per a calefacció.

Per a conéixer millor aquest tipus d’energia, ens acostem a l’Institut d’Enginyeria Energètica de la Universitat Politècnica de València perquè la doctora i investigadora del Departament de Termodinàmica Aplicada, Carla Montagud, ens explique quins són els avantatges de la geotèrmica i com avançar en l’ús d’aquest tipus d’energia.

Els Ports trenca la bretxa digital i fomenta l’ocupació

Els Ports és una de les comarques més muntanyoses de la Comunitat Valenciana. Està ubicada al nord i és zona fronterera amb Tarragona i Terol. Alguns dels seus 13 pobles lluiten constantment per apropar-se més a les grans ciutats. La seua orografia dificulta l’arribada de carreteres i de comunicacions i pobles com el Forcall treballen en conjunció amb altres institucions públiques per fer més còmoda la vida dels seus habitants.

Fins fa ben poc estos pobles tenien un ADSL rural que, tot i que costa el mateix era molt lent, ara, per fi, ha arribat la fibra òptica gràcies a un conveni pel qual les empreses de telefonia mòbil eviten les taxes que han de pagar per ubicar les antenes i així la inversió és més rendible. Les carreteres el foment de la ocupació i l’opció de llogar una vivenda són altres qüestions per les quals treballa l’Ajuntament del Forcall.

Gràcies a la construcció d’una residència per a la tercera edat i als nous usos d’un antic forn es fomenta que els majors no isquen del poble, i al mateix temps es generen nous llocs de treball. Però la falta de lloguer fa que l’Ajuntament es plantege construir noves vivendes en espais públics.

Morella posa en valor les seus muntanyes

Morella fou una de les fundadores de l’Associació de Municipis de Muntanya, una entitat que treballa per posar en valor el patrimoni natural. En les zones de muntanya el sector forestal és clau per a l’economia del poble, ja que l’orografia abrupta dificulta altres activitats com l’agricultura o la ramaderia, per això són necessàries polítiques que ajuden a la bona conservació dels boscos, productors absoluts de fusta i capaços de mitigar les altes quantitats de biòxid de carboni.

José Muñoz, del PSPV; Fran Ferri, de Compromís; Jorge Bellver, del PPCV; Antonio Estañ, de Podem i Mercedes Ventura, de Ciutadans s’enfronten a les preguntes que l’audiència ha plantejat a través de les xarxes socials, i gràcies als tres equips dels informatius d’À Punt, que aquestes últimes setmanes, han recorregut la Comunitat Valenciana, elaborant vídeos i altres materials, i posant els micròfons d’À Punt a disposició de la ciutadania.

Redacció:
Núria Pérez Ves
Verònica March
Maria Bravo
Bea Ponce
Núria Navarro
Fàtima Palmer
Marta Pascual
Marta Galindo
Miguel Angel Reino
Fèlix Tena

Coordinació de format:
Josep Pitarch

Coordinació tècnica:
Pau Peiró

Coordinació de continguts:
Anna Peña
Esperança Camps