Diuen que cada poble té el seu cadàver de formigó, la cicatriu visible de l’època d’especulació desmesurada, prèvia a la crisi de 2008, plantejada com a model de negoci per a enriquir-se en poc de temps. Els cadàvers presenten diferents graus de descomposició, esquelets de ciment, cases de luxe arrasades pel vandalisme, corrupció amagada de finques o urbanitzacions semiacabades on malviuen famílies en terra de ningú mentre desesperen per una solució administrativa complicada i, en la majoria de casos, hereva dels governs anteriors a les eleccions de 2015.

Abans de la crisi de 2008, com assenyala el sociòleg de la Universitat de València, Joaquim Rius, la política pilotava al voltant de la imatge, del que s’anomena una campanya de branding, estratègia de màrqueting per a crear marca, per a situar la Comunitat Valenciana en el mapa i en el món. És l’època dels grans esdeveniments, de la Fórmula 1, de les megaconstruccions, com ara la Ciutat de les Ciències Príncep Felip, de les ATE, les accions territorials empresarials, com són el Mestalla o els PAI, els programes d’actuació integrada, en els quals, quan un promotor aconseguia l’autorització de més de la meitat de propietaris d’un terreny podia plantejar una urbanització amb centenars d’habitatges. En paraules de Joaquim Rius, eren els temps en què la ciutat s’entenia com un parc temàtic, sense tindre en consideració les necessitats socials i culturals de la ciutadania.

El geògraf Jorge Olcina, en l’informe “Aproximació a la geografia del balafiament a Espanya”, dona dades econòmiques de la massacre. Entre 1995 i 2015, només en diners públics, es malbarataren 80.000 milions d’euros. A la Comunitat Valenciana, en projectes urbanístics anul·lats pels tribunals per inseguretat jurídica, la xifra supera els 900 milions d’euros, segons la Direcció General d’Ordenació del Territori.

La marca Espanya dels megaprojectes significa inversions sense seny que han destruït milions de metres quadrats, tot deixant al descobert les misèries de la corrupció i els drames humans de milers de famílies desesperades per una complicada resposta administrativa, i que malden per viure en unes condicions dignes dins de terra de ningú.

Per a frenar al descontrol urbanístic dels darrers anys, la Generalitat està legislant, amb la LOTUP (la Llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge) i el PATIVEL (el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral), per a reajustar projectes inviables que multiplicaven unes quantes vegades la dimensió dels pobles afectats, i protegir així les porcions del territori verges que s’han salvat de la sarpa especuladora prèvia a la crisi de 2008.

Abans de la crisi de 2008, el món nadava en l’abundància. En termes financers hi havia liquidesa, la ‘‘droga dels banquers’’ perquè els diners en circulació s’han d’invertir per a fer-los créixer. Espanya, amb l’entrada del euro, delega la política monetària en les autoritats europees. Alemanya, després d’anys de sacrifici, ix ben parada del procés d’unificació. Els tipus d’interés eren baixos i els bancs europeus comencen a escalfar l’economia mundial invertint en el sector immobiliari espanyol. El preu dels diners a Espanya impulsa promotors, i també a la ciutadania, a participar del negoci del taulell. Era més rendible vendre les terres de cultiu per a urbanitzar que mantindre-les en producció. L’economia depenia de la construcció fins al punt que els joves deixaren els estudis pels elevats salaris del sector de l’obra. L’habitual era demanar un préstec al banc per a comprar una vivenda i amb el contingut de l’hipotèca es podia adquirir, fins i tot, un vehicle d’alta gamma.

El 2006, es desencadena la catàstrofe als Estats Units amb la notícia de la venda de paquets contaminats a tot el món, les anomenades hipoteques ‘subprime’ o fem, concedits a persones amb escassa solvència i alts tipus d’interés. Els sistema financer col·lapsa i el govern nord-americà intervé en la banca i el terror s’escampa com una taca d’oli per tot el món, protagonitzant la segona crisi econòmica i financera més gran després del crack del 29.

Empreses en fallida, tancament de mercats interbancaris, repatriació de capitals invertits a l’estranger, reducció de l’activitat econòmica en tots els sectors i una reforma laboral que va comportar el tancament d’empreses i l’engreixament de les llistes de l’atur. Una situació d’asfíxia en la qual milers de persones, empenyorades amb els bancs, es queden en sense faena i milers de promotors amb obres començades i sense fons de finançament, s’arruïnen. On estan els diners?

Els experts en economia i finances asseguren que després d’una dècada d’ajustos estem eixint de la crisi. Des del punt de vista macroeconòmic s’ha reduït la taxa d’atur, les empreses valencianes exporten en la zona euro, s’ha reduït l’endeutament de les famílies i s’han creat nous llocs de treball. Ara bé, si toquem terra, el treball és de baixa qualitat i amb uns salaris a anys llum dels anys anteriors a la crisi. L’estat de benestar social ha sigut una de les grans víctimes de la ruïna financera. Una pregunta sobrevola: hem aprés alguna cosa? Sembla que no perquè la dependència entre economia i construcció continua, ara impulsada pels fons d’inversió, coneguts popularment com a ‘‘fons voltor’’. Com les aus carronyeres, s’alimenten dels cadàvers.

Quan s’observa l’evolució de l’estoc d’habitatges en els darrers 13 anys, es comprova com entre 2005 i 2011, l’oferta de cases per a estrenar era de més de 600.000. A partir de 2011, coincidint amb el període àlgid de la crisi immobiliària, la construcció va encetar un descens continuat fins al punt que en sis anys només se’n construïxen 150.000 a tot Espanya. En estos moments, a la venda hi ha mig milió de cases noves.

L’estoc de vivendes per a estrenar a la Comunitat Valenciana representa el 17% del total estatal. Les estadístiques del Ministeri de Foment aporten informació a escala autonòmica i provincial. De la ressaca urbanística de 2008, queden sense col.locar unes 50.000 vivendes, un 52% de les més de 92.000 cases sense propietari de 2016.    

En relació amb el temps d’absorció de l’obra nova, alguns experts del sector consideren que hauran de passar un mínim de 25 anys, altres fixen el període en un màxim de 6 anys. L’evolució de l’oferta d’habitatge no és homogènia i presenta diferències segons les comarques. En general, la franja costanera mediterrània és la que major nombre de vivendes noves té a Espanya, però si fem cas del rànquing de llars per cada 100.000 habitants, les comarques castellonenques són les que més tardaran a desfer-se de la construcció per estrenar. Curiosament, Castelló també ocupa el tercer lloc a Espanya quant a banc de sòl urbanístic amb vistes a un futur creixement urbanístic.

La demanda de vivenda ha començat a pujar des del 2015, però la tendència és a adquirir cases usades. Entre les causes que ho epliquen estan els preus, més econòmics, i la nova catalogació per part de l’Institut Nacional d’Estadística del que es considera primera i segona mà. Per a la institució pública, es classifica com a obra nova la que té menys d’un any des de la finalització. El perfil dels compradors són famílies amb xiquets menuts i joves que busquen la primera casa. L’elevada taxa d’atur en esta franja d’edat complica l’accés al mercat immobiliari. El futur dirà si entrem en una nova bambolla urbanística. Ara per ara, al mig milió de cases que componen la borsa de vivenda nova a Espanya, s’hi han d’afegir els 63.000 habitatges en fase de construcció amb dades de 2016. En el grup de comarques capdavanteres valencianes estan les d’Alacant amb 5.500 vivendes en obres.

Entre l’any 2000 i el 2001, l’Ajuntament d’Alcoi, amb el beneplàcit de la Generalitat, presidida per Eduardo Zaplana, va impulsar una macrourbanització de 1.500 cases dins l’àrea d’esmortiment del Parc Natural de la Serra de Mariola, a pocs quilòmetres del barranc del Cint, símbol de la capital de l’Alcoià. Luxender, l’empresa promotora, va fer fallida i només va construir una cinquantena d’habitatges pertanyents a la primera fase de la urbanització Serelles, anomenada Baladre. Sense reunir les condicions mínimes, les autoritats del Partit Popular van concedir als propietaris la cèdula d’habitabilitat.

L’any 2009, arran d’una denúncia de la Colla Ecologista la Carrasca, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va declarar il·legal la urbanització per incompliment de l’informe d’impacte ambiental. El carrer principal és una via pecuària i els barrancs del parc natural s’incorporaren com a zones verdes. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a més, va sancionar l’ajuntament amb una multa de mig milió d’euros per tallar la circulació natural de les aigües que cauen des de la serra. Fins ara, l’Ajuntament d’Alcoi ha destinat a la urbanització més d’1,5 milions d’euros. Són motius de pes perquè les autoritats locals hagen decidit personar-se com a acusació particular en el cas Erial que ha dut Eduardo Zaplana a la presó.

Sandra Badía fou la primera persona en escripturar un habitatge a la urbanització Baladre. La va comprar directament al banc després que Luxender, la promotora, fera fallida. Assegura que ara estan millor que fa uns anys perquè hi ha 47 cases habitades, però encara se li eriça la pell quan recorda els anys d’absoluta solitud entre cadàvers en diferents fases de descomposició, en esquelet, acabats i vandalitzats.

Des de la Regidoria d’Ordenació del Territori, ara en mans del PSPV, asseguren que mai hagueren donat permís d’habitabilitat perquè a Serelles no es pot viure, però, conscients que el mal fet no és culpa del veïnat, busquen solucions, o pedaços, com ara la construcció d’un pont que comunique la urbanització amb el nucli urbà. Una demanda eterna dels habitants del Baladre amb possibilitats de veure la llum.  

El vandalisme continua als peus de la Mariola, en una zona aïllada de la civilització. Qualsevol persona que visite les obres pot entrar i eixir dels xalets abandonats amb una facilitat que fa feredat. Sense cap protecció, l’interior dels xalets deixa en l’aire restes de vida anònimes: envasos de queviures, matalafs, pintades a les parets o roba dels okupes. Mentrestant, en paral·lel, els xiquets i xiquetes juguen en un parc infantil nou de trinca, aliens als problemes dels majors i el mosaic agroforestal del Parc de La Serra de la Mariola continua incomplet.

Les autoritats locals volen reconvertir el megaprojecte de Serelles en una urbanització de 600 habitatges, un miler menys de les previstes. A més, han de recondicionar els barrancs del Parc Natural de la Mariola i buscar una alternativa a l’impacte de les obres sobre la via pecuària. En espera de la resolució judicial pel cas Erial, disposen de l’aval de 3,5 milions d’euros decomissat a la promotora Luxender amb què van fent front a les despeses multimilionàries.

Entre els megaprojectes públics per a situar València en el mapa destaca Sociòpolis, al barri de la Torre. 12 arquitectes de prestigi internacional, coordinats pel valencià Vicente Guallart, planificaren sobre el paper, per un milió d’euros, l’actuació urbana més gran en matèria de vivendes de protecció oficial, sostenibilitat i avantguarda arquitectònica europea, en paraules del president de la Generalitat el 2003, Francisco Camps. Les maquetes d’algun dels edificis projectats foren, fins i tot, seleccionats com a projectes destacats pel MOMA de Nova York en 2006. Uns anys després, les obres s’abandonaren per falta de finançament.

De les 3.600 vivendes previstes han vist la llum 722, repartides entre les 5 de les 18 torres projectades. De l’autogeneració d’energia fotovoltaica, el centre d’art i noves tecnologies, els centres escolars i cívics, el circuïts esportius, el camp de futbol o les piscines integrades en la fèrtil horta de València no se n’ha sabut res més. Si de cas, la constatació de la substitució d’un sol agrari de màxima qualitat per uns horts urbans que només provoquen queixes dels llauradors jubilats perquè la terra és molt roïna. Entre el desert, una estructura de formigó de 184 vivendes de protecció oficial promogudes, en origen, per l’Institut Valencià de la Vivenda i, ara, en mans de l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl. Estava pressupostada en 16 milions d’euros, dels quals en falten 10 per a acabar l’obra.

Fa ben poc s’han finalitzat les obres de pavimentació, la xarxa d’enllumenament, els espais verds, les zones de joc infantils o les parcel·les d’ús esportiu. Un pas previ perquè Sociòpolis passe a formar part del barri de la Torre, un tros de barri encara incomunicat amb València, ni ponts, ni passarel·les ni suficients autobussos per a arribar a la civilització.

La fase de construcció de vivenda nova en les el tauler d’escacs envoltat de carreteres d’alta densitat de trànsit serà qüestió de temps. Sí que sabem que els futurs habitatges seran de lloguer subvencionat. Un concepte social que s’enfronta a l’especulatiu.

Serelles, a Alcoi, i Sociòpolis, a València, són dos dels cadàvers de formigó, però n’hi ha molts més. Alguns experts quantifiquen en un miler de PAI, els Programes d’Actuació Integrada, el nombre de cadàvers de formigó escampats per tota la geografia valenciana. La bogeria especulativa ha tingut efectes col·laterals, com ara la ceguera aguda i la pèrdua de raciocini, que han afectat tots els nivells de decisió de la societat valenciana. Constructores, bancs, particulars, inversors... Tot el món veia negoci quan, en realitat, doblar o triplicar la densitat poblacional d’un municipi estava abocat al fracàs per falta de demanda d’habitatges.

La bona notícia de la greu crisi econòmica i financera, de la qual els indicadors macroeconòmics diuen que estem eixint, ha sigut la parada en sec de la destrucció de sòl, urbanitzable o agrari. El temps de convertir-se en milionari venent terres de cultiu, de la política comissionista, i de la presència de grues que no deixaven vore el cel, s’està esgotant, i mentre els fons d’inversió continuen discretament fent l’agost.

La gran ressaca de la ruïna és qualificada per Lluís Ferrando, director general d’Ordenació del Territori i Habitatge, com l’exemple del pitjor desastre econòmic i social de la història recent.

El repte de l’administració és ara reajustar la situació. Solucionar els problemes de les urbanitzacions que encara estan per acabar, els dels megaprojectes anul·lats pels tribunals, o els que no tenen cap sentit perquè no són necessaris. Conflictes que costen milions d’euros i que s’hauran de pagar entre tots els valencians i valencianes. Finalment, la crisi ha esguitat la ciutadania d’una societat malalta.