Esma Kucukalic, periodista bosniana, refugiada a València. Va eixir de Bòsnia i Hercegovina quan només tenia 9 anys amb la seua germana major de 19 i sa mare, de 39 anys. Al seu pare, un prestigiós professor de belles arts de la Universitat de Sarajevo, el van assassinar mentre feia classes a la facultat.

Sarajevo va patir, durant la guerra civil de l’Ex-Iugoslàvia, més de 1.400 dies de setge i hi van morir assassinades més d’11.000 persones en aquels quasi quatre anys de guerra total a la capital bosniana.  

Ningú podia pensar que una ciutat olímpica com Sarajevo, multicultural i multireligiosa, poguera ser massacrada, a la vista de la comunitat internacional, d’aquesta manera. A més de les persones assassinades pels franctiradors o en els bombardejos diaris, es va incendiar la biblioteca nacional en un intent d’aniquilar la memòria i la cultura del país, un culturicidi en tota regla.

Esma, la seua germana i sa mare es van convertir en refugiades, doblement víctimes, perquè les dones en les guerres i en els conflictes es converteixen en dobles víctimes: víctimes de la guerra i víctimes per ser dones. Les dones són, moltes vegades, utilitzades com un objectiu de guerra, un objectiu per a humiliar els enemics, els homes de l’exèrcit contrari.

Esma Kucukalic viu a València, treballa de periodista i ens ho conta en un Punt docs d’À Punt Mèdia: “Els nostres refugiats”.

Khaled Marai té 23 anys i va nàixer en un poblet prop de Damasc. Quan va començar la guerra, Khaled es va amagar a sa casa durant un any perquè no volia formar part del conflicte, no volia matar persones.

Quan va descobrir que el buscaven per a convertir-lo en soldat de Bashar al-Assad, però també dels rebels i del Daesh, va fugir a les muntanyes i allí, com els maquis republicans espanyols, va sobreviure amagat uns quants anys més. Va travessar a peu Síria i va entrar a Turquia de manera il·legal. Des d’allí, a través de la mar i clandestinament, va arribar a Grècia i va estar quasi un any en un camp de refugiats.

Khaled Marai va tindre l’ocasió de trobar un grup mafiós que es dedicava a la fabricació de passaports falsificats i els va comprar un d’espanyol amb el qual es traslladaria a Espanya. Khaled havia conegut un voluntari valencià al camp de refugiats d’Idomeni i, en arribar a Madrid, li va telefonar i van quedar a València. El jove sirià va arribar a la capital valenciana i la família del seu amic d’Idomeni el va acollir a casa, on a hores d’ara encara està vivint.

Khaled treballa en una fundació ubicada al centre de Bombas Gens i a les vesprades estudia un grau superior de formació professional. Els estudis que va fer a Síria no els pot convalidar en territori de la Unió Europea i, per tant, ha de començar de nou tot el procés de formació oficial legal. I vol arribar a la Universitat.

El pare de Khaled va morir fa dos anys i el jove no va poder acomiadar-se d’ell. Parla amb la mare i els seus germans per videoconferència quan la família té electricitat i al poble funciona internet, una o dos vegades al mes. Khaled Marai va fugir de Síria per a anar-se’n de la guerra i salvar la vida, però també va fugir per no posar en perill tota la seua família. A Síria no existeix l’estat de dret i l’exèrcit i els rebels actuen amb total impunitat.

Khaled ens conta com va començar la guerra: “Primer va ser una guerra civil entre sirians. Tot va començar quan un grup de xiquets van pintar en les parets unes frases contra el règim de Bashar al-Assad i el govern i l’Exèrcit els van perseguir. Els van arrancar les ungles quan els van torturar. Les protestes van continuar i la repressió va ser brutal. A partir d’aquest moment res ha tornat a ser igual. D’això fa ja 7 anys, 7 anys de guerra civil i guerra internacional.

A Síria ara hi ha mancances de tot: falten medicines, aliments, no hi ha electricitat i tampoc pau per a viure cada dia i dormir tranquil·lament a la llar. Falta, segons el jove refugiat, els drets humans més essencials: el dret a la vida, el dret a pensar, el dret a expressar lliurement el pensament i les opinions personals. I està molt a prop d’Europa, només a l’altra banda de la mar.

Una fundació valenciana, la denominada Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes de la Mediterrània, lluita per la pau al nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, des de València. El seu director, l’exeurodiputat europeu Vicent Garcés, coordina nombrosos treballs sobre el terreny en països en guerra o en conflicte per a intentar posar un gra d’arena en la resolució dels conflictes.

El terreny clau per a aquesta fundació valenciana és el món àrab, el món islàmic, un món que travessa un període convuls i de canvis que afecten dirèctament Europa i els europeus. Però també a tot Occident, el món s’ha tornat ja massa menut per a no ser partícep d’aquests canvis.

Un grup de voluntaris valencians treballen a Grècia amb els refugiats de Síria, el Pakistan, l’Afganistan i altres països amb règims inestables o en guerra, Ells són Balloona Matata i la seua directora és Maria Escalona, que també pertany a Amnistia Internacional. Sobre el terreny, els voluntaris ajuden les dones, sobretot embarassades, i xiquets orfes que han arribat sols de manera clandestina. No volen ajudes econòmiques institucionals i funcionen organitzats en diversos grups familiars, molts d’ells vinculats a Síria des de la Comunitat Valenciana.