En braços del capità Dickson, els últims de l’Stanbrook

El 28 de març de 1939, quatre dies abans del final oficial de la guerra d’Espanya, a boqueta nit, el carboner britànic Stanbrook, salpava del port d’Alacant amb més de tres mil refugiats a bord, famílies senceres vinculades amb la II República Espanyola que fugien de la imminent brutal repressió franquista. L’Stanbrook venia de Marsella i va travessar el triangle de vigilància marítima de l’armada de Mussolini i Franco que tenia la base a Mallorca. El capità de l’Stanbrook, el gal·lés Archibald Dickson, venia a carregar taronges, hortalisses i safrà al port d’Alacant i, desobeint les ordres de la companyia naviliera i l’armador va decidir deixar la càrrega en terra i evacuar en el seu vaixell tots els republicans que caberen a bord i dur-los fora d’Espanya amb destinació a l’exili.

A Alacant arribaven en tren o a peu homes i dones corrents pels carrers de la ciutat, desesperats, amb els fills de la m o al braç, en direcció al port, l’única porta de fugida per als que havien estat compromesos d’alguna manera amb el govern legítim de la República. La mar era l’única frontera franquejable.

A Alacant quedaren entre 20.000 i 40.000 persones, segons les distintes versions dels historiadors contemporanis. Aquella massa de gent es va quedar atrapada al port esperant un altre vaixell que no va arribar mai.

Els homes, dones i xiquets que allí es quedaren van ser conduïts per la divisió Littorio comandada pel general Gastone Gambara, amic personal del duce Benito Mussolini, una unitat militar italiana que reforçava i donava suport a les tropes de Franco, cap al camp de concentració de Los Almendros, i més tard al camp de concentració d’Albatera, a la comarca del Baix Segura. Els que van tindre més sort, van fer cap als camps de concentració, molts altres van ser assassinats pel règim franquista una vegada finalitzada la guerra, en teoria en “temps de pau”.

El capità Archibald Dickson llegia en veu alta des d’estribord els noms de la llista dels que havien d’embarcar a l’Stanbrook i prenia entre els seus braços els més menuts com la il·licitana Hèlia González o la granadina Olimpia Ruiz que, de tornada de l’exili, va fixar la seua residència a Alacant.

Dickson va ordenar que els refugiats es distribuïren en la coberta i en el ventre del buc. I va advertir que no es bellugaren en tota la travessia o l’Stanbrook podria afonar-se. El vaixell, ple de gom a gom, va eixir a mar oberta i el port d’Alacant es va omplir de crits de desesperació. Plovia i l’aviació feixista italiana va deixar caure algunes bombes que no van tocar la nau.

A coberta havia pujat Maria Egea, Uca, com la coneix des de menuda la família,  amb el seu germà Periquín i els seus pares. Uca només tenia 5 anys a l’inici de la travessia. El seu oncle va ser alcalde socialista de Cartagena i son pare regidor en el mateix consistori. La seua família és descendent directa d’Isaac Peral, l’inventor del submarí. Sa mare, mestra de la República, porta una cistella de vímet amb unes creïlles fregides i un ou. Fa una truita, en una conca de carbó, com pot, i la comparteix amb una altra família més pobra encara que la seua. Les maletes i els fardells amb tots els béns que tenien els havien tirat a l’aigua per ordre del capità. Amb menys equipatge, cabia més gent a l’Stanbrook.

Només un dies abans, Dámaso Rico, fill d’una escriptora i mestra republicana, de poc més de 10 anys, embarca en l’African Trader, amb altres més de 1.000 refugiats. L’Stanbrook i l’African Trader, Uca i Dámaso, tenien com a destinació Algèria, el port d’Orà, l’exili.

En arribar al port d’Orà, a la zona denominada Ravin Blanc, les autoritats franceses van desautoritzar el desembarcament dels refugiats. Algèria era colònia francesa i França estava governada pel règim titella dels nazis de Vichy del mariscal Philippe Pétain. La situació era dantesca, l’abbé Lambert era el governador d’Orà i va arribar a amenaçar d’afonar els dos barcos amb l’excusa que els seus ocupants tenien la pesta. Els exiliats espanyols van subsistir com animals, sense una higiene bàsica i fent les seues necessitats com bonament podien.

Gràcies a l’ajuda d’alguns espanyols republicans que ja estaven instal·lats a la zona i a alguns francesos compassius van poder subsistir dalt dels vaixells durant quasi 40 dies. Les embarcacions d’aquests grupuscles de resistents carregats d’aigua i aliments va fer més fàcil l’espera. Tots els fugitius exiliats acabarien en la presó civil d’Orà, sobretot els vells, les dones i els més menuts. Els homes i els més joves van ser reclutats per a construir la inacabada línia ferroviària Mediterrani-Níger, que travessava tot el desert del Sàhara. Uns anys més tard les famílies dels esclaus republicans van ser traslladades al desert amb els seus marits i pares.

A la presó civil d’Orà, els xiquets i les xiquetes, i els més joves, jugaven en el pati sense adonar-se massa de l’enorme tragèdia i del dolor de les famílies, trencades i separades a la força del seu país, del seu entorn natural. Uca, Dámaso i Periquín van coincidir en aquella presó, en el mateix patí, i van compartir els mateixos jocs.

Uca Egea es va quedar a Algèria, es va casar i hi va treballar de mestra com sa mare. L’avi va morir allí i allí va ser soterrat, com molts altres morts exiliats. Des d’Orà, ella, el seu germà i els seus pares, es van traslladar a França. Ara té 84 anys, viu a París i manté una casa per a passar els estius a la platja de la Torre de la Foradada, una pedania del Pilar de la Foradada, a la comarca del Baix Segura.

Dámaso Rico té 92 anys, està pràcticament cego i viu sol. Ha sigut boxejador i també es va traslladar a França amb la guerra de la independència d’Algèria. En l’actualitat resideix a Riba-roja de Túria, molt prop de València.

Uca torna de nou a França i condueix des de la Torre de la Foradada fins a París, és una dona valenta. El seu marit està malalt i no pot conduir. I ha decidit, gràcies a David Coronado, el president de la Comissió Stanbrook, reunir-se amb Dámaso a Riba-roja, al Camp de Túria.

Fa calor i el marit d’Uca es queda en el cotxe. Uca baixa del vehicle al costat d’un parc davant de la casa de Dámaso i els dos s’abracen, se saluden, no es reconeixen, han passat 80 anys. Dámaso, àgil com un cérvol, baixa les escales del jardiner, agafa del braç Uca i comencen a parlar: “teníem edats distintes, però allí els xiquets i les xiquetes sempre jugaven, aliens a la tragèdia i el dolor dels pares. Han passat 80 anys, no et reconec físicament!, diu Dámaso.

I Uca li conta com, després dels primers dos anys a la presó civil d’Orà, els exiliats republicans espanyols van ser dispersats en els camps del desert per a construir el Transsaharià, Bou Arfa, Camp Morand a Boghari o Hadjerat M’Guil, entre altres. Els exiliats va ser dispersats i molts d’ells ja no es tornaren a vore. Molts d’ells es deixaren la pell i la vida en els camps de la mort, sota el sol més cruel de l’Àfrica sahariana.

I tu…quants fills vas tindre?”, li diu Dámaso a Uca.

Dámaso es lamenta que va pujar a l’African Trader amb un germà de 16 anys i sa mare. Una germana havia quedat enclaustrada en un convent de monges a Múrcia. Son pare va desaparéixer en guerra: “Anys després, molts anys després, quan jo ja era gran vaig assabentar-me que mon pare vivia, havia sigut ferit en guerra, s’havia refugiat a Galícia i havia refet la seua vida. Tenia dona i uns quants fills. He trobat la tomba de mon pare i mantinc contacte amb els meus germanastres. Tenim una bona relació. Ma mare es va morir sense saber on havia fet cap mon pare. Quina desgracia de família, quant de dolor innecessari! Quina falta d’humanitat més gran feta pels homes, la crueltat del règim colpista de Franco!”

Passegen pel poble i alguns veïns de Dámaso que desconeixen la seua història el saluden i pregunten amb una certa curiositat morbosa per què estem entrevistant-lo. Ell defuig les explicacions i argumenta que ha sigut boxejador professional i que va conéixer l’amant d’Édith Piaf, Marcel Cerdan, un pied-noir algerià que procedia d’una familia il·licitana. I explica que quan Marcel tornava de boxejar a Nova York el seu avió va caure en la mar i mai es va trobar el seu cos, com Antoine de Saint-Exupéry. I la cantant va caure en una depressió de la qual no es va refer ja mai. Dámaso explicava una història que deixava bocabadats Uca i els seus veïns de Riba-roja de Túria.

Uca ha de partir i ha de passar per València. Ha de fer escales per a fer viable un viatge tan llarg i pesat, sobretot per l’edat dels viatjants.

Es parlen de vosté, com pertoca en francés i parlen en aquest idioma de l’exili durant quasi tota l’entrevista. “Adeu, ens tornarem a vore!  Si Déu vol, i si no vol, també!”

El cotxe enfila cap a París, passant per València, i Dámaso es queda envoltat de curiosos en el parc d’enfront de sa casa. Puja les escales d’un bot, està lleuger perquè ha fet sempre molt d’esport, i cavil·la en veu alta què es farà per a sopar. Ens diu adeu i es queda sol, com en la soledat de l’exili, amb els seus records.

Només uns mesos després de finalitzada la guerra d’Espanya, en novembre de 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial, un torpede d’un submarí alemany va afonar l’Stanbrook en la boca del port d’Anvers a Flandes. A pocs metres sota l’aigua de la mar del Nord, dorm aquest vaixell mític i, en el seu ventre, reposen els cossos de l’heroic capità Archibald Dickson i de tota la seua valenta tripulació.