Parlar per a contar-ho

Els mitjans de comunicació no han volgut mai parlat del suïcidi per a evitar el contagi entre la població, l’anomenat efecte Werther. Quan ho han fet, ha sigut per a contar la mort de famosos centrant-se en els detalls morbosos. Justament el contrari de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. Malgrat el silenci mediàtic, la taxa de suïcidi s’incrementa a tot el món. Les dades són alarmants.

El 2018 moren 1.180 persones a les carreteres espanyoles. Tres de mitjana al dia. Per a reduir aquestes xifres s’han dut a terme campanyes de prevenció i s’han modificat lleis. Canviem el concepte, escrivim suïcidi. A Espanya, cada dia, deu persones moren de desesperació com a solució definitiva a una asfixia temporal. A la Comunitat Valenciana la mitjana és d’un ésser humà cada 24 hores. Al món l’Organització Mundial de la Salut ens adverteix: el suïcidi causa la mort a més de 2.000 persones al món. Per a previndre, cal parlar amb rigor, prudència i respecte, perquè ara per ara, el suïcidi és un tabú, una mort amagada, dolorosa i opinada.

El primer pla de prevenció del suïcidi i manejament de la conducta suïcida és valencià. Aprovat el 2017, quan era consellera de Sanitat Universal Carmen Montón, era el model que s’havia d’implantar a Espanya. La dimissió de la ministra va frenar en sec la iniciativa. Seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut de reduir la taxa de suïcidi un 10%, la Generalitat treballa en la prevenció, l’atenció de supervivents (familiars, amics, o gent pròxima a la persona desapareguda) i persones amb idees suïcides, la detenció precoç, la formació i la investigació.

Històricament, i més en la nostra cultura, la vida no ens pertany. Cal recordar que fins a 1983 estava prohibit soterrar els suïcides als cementiris catòlics. Ara, al segle XXI, immersos en la societat del rendiment i la immortalitat, girem l’esquena a qualsevol patiment. La mort per suïcidi és vista com una traïció a l’estructura familiar. Hi ha culpes, vergonya i preguntes de per vida. Els supervivents, familiars, amics, o gent pròxima a la persona desapareguda, en viuen les conseqüències en forma de dol complicat.

Les estadístiques diuen que per cada persona que trenca amb la vida deixa una vintena de supervivents al seu voltant. La devastació és total per la culpa, la vergonya, la responsabilitat de no haver fet el suficient, el dol i l’estigma. Una noria d’emocions que només saben contar les persones que han viscut la cruel absència.