Les 630 persones que han arribat a València a bord de l’Aquarius ja reben ajuda, tractament o assessorament, segons les circumstàncies de cadascú i segons el que s’ha establit en l’operació Esperança del Mediterrani.  

Aquests migrants provenen de 31 països de l’Àfrica subsahariana, el nord d’Àfrica i l’Afganistan. Tots demanen asil i la condició de refugiats. Fugen de la misèria, la fam i les guerres. És la primera vegada que un grup nombrós de refugiats com aquest arriba amb el permís de les autoritats locals, autonòmiques i estatals. Han hagut de recórrer 700 milles nàutiques després que el govern italià tancara els ports als vaixells de les ONG. Justament, l’actitud del ministre de l’Interior, Mateo Salvini, ha reobert unes quantes carpetes amb temes pendents. Un dels quals és la capacitat de la Unió Europea d’obligar un dels seus estats membres a complir les lleis internacionals en matèria d’ajuda i acolliment per qüestions humanitàries.

Darrere les xifres, darrere les imatges colpidores, hi ha les biografies de cadascuna d’aquestes persones que busquen Europa. En el reportatge de Punt docs València, port segur, contem l’odissea de l’Aquarius, però també n’analitzem les causes. A més, hem buscat el testimoni de Konnan i Mor, que han estat pel món durant anys fins que van arribar a València. Ells han pogut reconstruir la seua vida. Al Saler, vora la mar que tants i tants solquen, ens van contar la seua peripècia.

Amb l’objectiu de conéixer de prop la realitat dels refugiats hem entrevistat Konan Narre, un jove de Costa d’Ivori que va arribar a València via Mauritània amb la mare cega i els seus germans menuts. Konan venia de Costa de Marfil, un país assolat per les guerres des del temps de les colònies. A Mauritània va treballar per a les màfies de les pasteres i va perdre el contacte amb la família. En va eixir, pagant 700 euros, en una pastera cap a Canàries i des d’allí va ser destinat, redistribuït com tots els altres, a València.

Després d’arribar-hi, ha treballat en el camp i en la construcció. Té problemes d’ossos que només li permeten moure’s amb molt dificultat. L’han operat de dos hèrnies discals i del maluc. Ara li falta operar-se del genoll. Una mala alimentació quan era xiquet i anys de patiment en la fugida l’han deixat físicament com un ancià. Vol operar-se del genoll i començar a treballar per poder sobreviure d’una manera autònoma.

Ara és el CEAR, el Comité d’Ajuda al Refugiat, qui l’ajuda a suportar la seua situació diària. Comparteix un pis en un barri de València i assegura que no ha patit el racisme de la societat valenciana. Per a ell, la vida és dura, però val la pena viure-la. La seua il·lusió, trobar sa mare i abraçar-la una última vegada abans que muira. Trobar-la és, cada dia, la seua meta...

Mor és un jove que va fugir del Senegal, va travessar la frontera i va creuar Mauritània amagat en un camió. Les màfies, a canvi de diners, com sempre, li van assignar tres pams dins d’una pastera i va arribar a Canàries. La Policia Nacional el va detindre, com a la resta dels ocupants, i el van internar un CIES. Des d’allí el van traslladar a Màlaga. Mor, a través d’un contacte, es va traslladar a València, on ara viu i on ha passat mil peripècies. Mor va conéixer una valenciana i, després de 4 anys de relació, van voler casar-se. Com Mor era estranger, el jutge els va enviar al CIES de Sapadors de València perquè l’entrevistaren i comprovaren que no es tractava d’una boda “muntatge”. Una vegada allí i en plena entrevista, Mor va ser detingut i dos policies el van traslladar a Madrid, van comprar un bitllet i el van pujar en un avió amb destinació a Dakar, la capital del Senegal.

La nóvia es va quedar a terra plorant sense consol i pensant que no tornariem a veure’s. Només la intervenció de Jaume Durà, advocat i coordinador del comité d’Ajuda als Refugiats CEAR, va paralitzar l’ordre d’expulsió “in extremis” i va aconseguir que baixaren Mor de l’avió i el deixaren en llibertat. Mor viu ara a València amb la seua dona, ajuda econòmicament la seua família senegalesa que viu en aquell país i treballa d’obrer en la construcció. És autònom i ha arribat a contractar altres persones com a empresari, un humil empresari que només pretén viure en pau en una València que estima i de la qual no vol anar-se’n.